Aquesta entrada pretén ser una exposició esquemàtica de les
idees que Jordi Garcia Jané exposa al seu darrer llibre: “Adéu,
capitalisme 15M – 2031” (2012). A part de deixar entreveure quins sistemes
polític i econòmic podrien representar un canvi significativament més
qualitatiu molt centrat en la democràcia directa i l’economia
cooperativa, l’autor exposa quin hauria de ser el procés amb el que arribem
a aquesta (o una altra, diu que ho decidirem totes) societat millor. A aquesta
estratègia l’anomena empoderament popular i s’ha de dur a terme,
principalment, al carrer (feina, escola, comerç, llar, etc.).
“Empoderar” no apareix en lèxic català, però s’entén en un
sentit ampli com “donar poder”. La norma et porta a utilitzar “apoderar” però a
judici del mateix Garcia Jané “els significats més habituals (subjugar o
prendre violentament alguna cosa a algú) s’allunyen del que necessito
expressar”. Per tant, entendrem per “empoderament popular” el
desenvolupament d’un subjecte (el poble, de popular) que el fa adquirir més
capacitat d’obrar de manera autònoma.
L’estratègia es basa en tres vies simultànies: la via dels
contrapoders, la de la mobilització noviolenta (sí, unit, un altre permís lèxic
que utilitza l’autor) i l’electoral. Amb aquesta estratègia pronostica que és
possible arribar cap als anys 30 d’aquest segle amb el nou sistema desenvolupat
(o en fase avançada), que ell anomena Ecodemocràcia Cooperativa, que no
desenvoluparé, però que de manera breu, es basa en la democràcia
participativa i inclusiva per la vessant política, i en l’economia
democràtica, social i solidària.
La via dels contrapoders
La revolució comença a casa (V.I.U. Lenin)
Garcia Jané ens apropa la cita de Paul Goodman2 on pregunta
que si tinguéssim la revolució amb la que somiem, com viuríem? Al que ell
respon que, un cop ho haguéssim
reflexionat, comencéssim a viure conseqüentment. És un raonament tant simple
com, de moment, minoritari. Si creus que no s’ha de tenir a nens i nenes
treballant per sous miserables a l’altra punta del planeta, o que no es pot
destruir el medi en el que vivim per produir, no compris a qui ho fa. Si vols
que les treballadores puguin treballar i tenir un nivell de vida digne en un
sistema democràtic, o que s’inverteixi en projectes socials i de defensa del
territori, compra a qui ho fa. Que si creus que el sistema és injust i
insostenible no hi col·laboris (o fes-ho el mínim possible) i construeix
al teu voltant aquell en el que somies.
Es tracta de la construcció de poders no estatals
que creixin i guanyin l’hegemonia, per algun dia, convertir-los en les
institucions de la nova societat que volem construir. O, si més no, que en
siguin inspiració. Que la petita iniciativa d’una colla d’impulsar una
cooperativa de consumidors amb valors socials i ecològics esdevingui el mercat
del poble, on la gent hagi deixat d’anar a les grans superfícies i s’empoderi
del seu consum.
Això s’ha de desenvolupar en tots els àmbits de la nostra
vida quotidiana. En economia (cooperativisme), cultura (mitjans de comunicació
alternatius i les escoles i festes lliures), hàbitat (ocupació i ecoaldees), en
les relacions humanes (suport mutu, amor no possessiu...) i en la política.
Destaca també que la participació i l’autonomia es
retroalimenten. Com més gent participem de la cooperativa, més autònoms serem
dels supermercats. Crear-nos el nostre món altersistèmic, però no per
allunyar-nos de la societat, sinó en el sentit inclusiu i maximalista de fer-lo
hegemònic i ser l’embrió del nou que construïm.
La via de la mobilització popular no violenta
Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi (A. Massaguer)
Ens exposa les condicions que creu necessàries perquè el
poble s’alci. Primer, cal que ens sentim agredides tant materialment, com en la
nostra dignitat i ho atribuïm a un govern o al sistema. Això ja ho tenim, ens
estan bufetejant, ens fa mal i ens n’adonem. Segon, cal creure que l’acció
col·lectiva pot solucionar la situació molt millor que fent-ho soles.
Malauradament, tot i que som molts (i cada cop més) els que tenim ben present
que d’aquesta n’hem de sortir juntes, encara hi ha una majoria alienada per
l’individualisme. I tercer, que identifiquem un nosaltres i un ells.
Això tan senzill i alhora tan complicat com prendre consciència. Comencem a
considerar-nos com una classe i cada cop
més gent deixa de creure’s el mite de la classe mitja, encara que busquem nous
mots i ens assimilem com a 99% contra l’1%.
L’autor ens mostra alguna clariana per fer-nos creure que
és possible el canvi i que s’està germinant: “A mesura que les
reivindicacions obtenen els seus objectius, es multipliquen i més sectors es
mobilitzen, les lluites defensives esdevenen ofensives i la mera resistència es
disputa l’hegemonia”. I per entendre això un bon exemple és la PAH,
l’única que para desnonaments i que ha arribat a fer tremolar la majoria
absoluta liberal-conservadora del govern acumulant èxit rere èxit fins arribar
a dalt. Si fins i tot des de serveis socials envien la gent amb problemes a la PAH!
Això és hegemonia.
Aquesta mobilització popular s’ha de vehicular des de la noviolència,
exposa Garcia Jané. Per diferents motius no recorre a l’acció armada i proposa
tres grans principis estratègics, sense haver-se d’inventar res: la no
cooperació (si deixem d’aguantar, ells cauen), la coherència (el fi
es troba en els mitjans, si volem democràcia, actuem democràticament) i l’aïllament
i la divisió de l’adversari. Els instruments ja els sabem, la
desobediència civil i la insubmissió massiva com a violació
pacífica, pública, deliberada i conscient de la legalitat amb la intenció de
canviar la situació. Com sempre amb el que hem guanyat.
La via electoral
Aquí no m’estendré gaire. Primer, perquè el mateix autor ja
no hi dedica tanta explicació com en les anteriors, mostra del caràcter
secundari d’aquesta via. I segon, perquè properament faré confluir aquesta via
amb la recent proposta que ens fan la Teresa Forcades i l’Arcadi
Oliveres, que pel que he vist fins ara, s’assimilen bastant3.
El que està clar és que no serveix de res fer caure governs
“enemics” perquè en vagin entrant d’altres iguals. El que està clar és que el
problema no és de color, sinó del llenç on pintem i del pinzell que utilitzem.
Està clar que és un problema de sistema i, per tant, necessitem un procés
constituent per encetar la construcció d’aquesta nova societat. I hem de
confiar en un partit, coalició o candidatura perquè des de les institucions
dirigeixin un canvi? Aquí sí que em refermo en el que pretén Garcia Jané: no.
És un contrasentit que un govern, inclús si aquest és revolucionari, forci
contrapoders per decret. El que necessitem és que no es posin pals a les rodes
ni pedres a les sabates. El govern “amic” que hem de trobar s’ha “de cenyir
en facilitar els recursos a la nova societat organitzada”. Ha de ser el
poble qui, organitzant-se, construeixi el nou sistema alhora que pren el poder
de l’estat per tallar les relacions estructurals de dominació. Rebentar el
sistema per dins perquè flueixi el nou des de fora. I des de baix, és clar.
Si més no, l’autor també ens alerta dels riscos que sempre
han existit i motivat les idees rupturistes des de fora. Però hi veu un bri
d’esperança en “futures organitzacions (coalicions, candidatures,
partits...) de nou tipus, diferents a la majoria de partits actuals que es
diuen d’esquerres, fins i tot diferents també de la forma de partit, almenys
tal i com l’hem entès fins ara”. Pensem que això ho escrivia abans de les
darreres eleccions i l’entrada en l’escena política de la CUP-Alternativa
d’Esquerres. Imagino que ara ja hi deu tenir un referent, sumat a la nova Plataforma
per un Procés Constituent que en la mateixa línia busca sumar més encara i
fer-lo majoritari.
i p.23 (Garcia Jané, 2012)
2 “Suposa que tinguessis
la Revolució de què parles i amb què somies.
Suposa que la teva part hagués
vençut i que tinguessis el tipus de societat
que desitjaves. Com viuries, tu
personalment, en aquesta societat? Doncs
comença a viure així ara! El que
faries en aquell moment fes-ho ara! [..]”
Paul Goodman a p.143 (Garcia
Jané, 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada