La Vall d'Utó: Esperança

Un Procés Constituent per canviar-ho tot

“Hem de començar a passar del NO necessari al SI indispensable. Hem de passar de la protesta a la proposta. Hem resistit, i perquè hem resistit estem aquí. Hem resistit, i perquè hem resistit la situació no és pitjor. Però no només necessitem resistir, necessitem començar a desafiar.[1]”

“[...] qui va marcar la pauta va ser el carrer. I al carrer s’hi trobava tota la gent que els últims 20 o 30 anys han estat lluitant i dient que no... No és la Cultura del NO, és la Cultura del SÍ que s’afirma amb una negació. I aquesta cultura és la que diu SÍ a la independència, SÍ als Països Catalans i SÍ a la justícia social, que en aquest cas anomenem socialisme...Tots aquests Sís els construïm amb un NO, i els nos que anem construint entre tots són importantíssims. Tant, tant, tant, que ells ens recorden cada dia que diem que NO i que som de la Cultura del NO, i que per tant no podem construir res. Sabem perfectament que hem sigut capaços de resistir, sabem que estem construint la unitat popular [...] i serem la gent que des dels moviments socials, des de l’Esquerra Independentista, des de la CUP i des de molts altres llocs [...] els hi trencarem el somriure. No al Parlament, sinó dins del Parlament i fóra del Parlament. No només als ajuntaments, sinó als carrers de cadascuna de les ciutats dels Països Catalans. Perquè el que els fa més por de tot no és la negació d’ara. El que portem i més por els fa és l’afirmació.[2]”

Un any just separa aquests dos fragments de dos discursos amb similituds, diferències i, sobretot malgrat les trampes de les paraules, convergència. Els dos oradors estan vinculats al món llibertari (els dos de la CGT) però els dos discursos tenen com a rerefons unes eleccions. Els dos defensen la mateixa idea expressada en el segon com a Cultura del NO. Apuntant també alguna diferència, el segon va adreçat (i en forma part) a un col·lectiu majoritàriament jove i amb un fort component rural. El primer, en canvi, té com a públic un ventall més ampli on el jovent no hi és gaire present i ve d’un moviment que triomfa a les ciutats industrials. I una convergència, sense majúscules (ni gràfiques ni metafòriques), n’és la simbiosi.

El primer fragment, del que més endavant se’n desenvolupa un de més extens, forma part d’un speech emès el passat 13 d’octubre a Montjuïc en el marc de l’acte central de presentació del Procés Constituent. L’autor és Xavier Domènech, “historiador i a voltes moltes altres coses[3]”. Una d’aquestes coses és ser professor d’Història a la UAB, fet del que en tinc un grat record del meu pas per la Facultat de Filosofia i Lletres, mot grat. També era un dels indignats i vehicula aquesta indignació amb la PUDUP i la CGT, entre, segur, moltes altres coses. I la que és significativa aquí és la seva participació en el Procés Constituent.

El segon fragment és també d’un 13 d’octubre, però del 2012. Està fet en el marc de les presentacions dels caps de llista de la CUP-AE a l’Assemblea de Molins de Rei on es va decidir presentar-se a les eleccions al Parlament. L’autor de l’speech és el cap de llista per Tarragona, Jordi Martí i Font. És del Camp de Tarragona i també “a voltes moltes altres coses”, entre elles, professor de Llengua i Literatura Catalana i anarcosindicalista de la CGT i de l’Ateneu Llibertari Alomà.

Causalment més que per casualitat, amb un any de diferència els dos exposen la dicotomia entre el no crític (i a vegades sí crític) que Domènech anomena NO necessari i que Martí ho expressa amb la Cultura del NO i el sí constructiu. Les que estem immerses dins el microcosmos en el que ens trobem amb un i altre, sabem perfectament que existeixen, però que són amagats pel règim. Que fan notícia i rebombori amb la crema d’una bandera espanyola però que passen per sobre i ignoren quan des del mateix lloc sorgeixen constructives alternatives al sistema. Si més no, per la majoria social a la que aspirem això no està tan clar. Per guanyar l’hegemonia i canviar el camí a seguir hem de combatre l’alienació perpetrada per capitalisme amb confiança. No a un líder, una fe o un col·lectiu, confiança en nosaltres mateixes.

“Una utopia reaccionària ha marcat les nostres vides. Com a utopia ha mort, però com a ideologia i política segueix marcant les nostres vides. I des d’aquesta utopia reaccionària neoliberal se’ns diu que la nostra vida, el nostre model de vida, és insostenible, que els drets socials són insostenibles, que l’estat del benestar és insostenible... És absolutament i radicalment fals. És absolutament i radicalment ideològic. És absolutament i radicalment cínic.

El que és realment insostenible en aquests moments és un model de creixement que ha entrat en crisi, que ens ha portat a una crisi que és social, econòmica, que és política, cultural, que és ecològica... si fins i tot la terra tremola (plataforma Castor) davant d’aquest model de creixement i ens diuen que és progrés!

Per poder fer front a aquesta situació hem de resistir, però també hem de construir la nostra pròpia utopia. Una utopia que ens porti als nostres barris, als nostres centres de treball, als nostres centres d’estudi, que ens porti a les cues de l’atur, que ens porti als desnonaments... i allà parlem, no només de com resistim sinó de com construïm.

El nostre país és ple de d’iniciatives [...] que funden i poden fundar una nova societat. I el Procés Constituent és això. No és tan sols unitat, no és tan sols que hem d’anar junts i recuperar les forces, que també ho és. És que ja n’hi ha prou, que ens ho heu volgut robar tot, fins i tot l’esperança. I en aquests moments, ho volem tot!

Salut i confiança.[4]”

El darrer cap de setmana Antoni Bassas feia per l’AraTV[5] una extensa entrevista a David Fernàndez on, com un dels temes, li va preguntar pel Procés Constituent. El David equiparava les CUP i el Procés Constituent quan el Bassas li preguntava qui estava més a l’esquerra. I és que és ben sabut des de l’inici. Veus cupaires ja preguntaven a l’inici del Procés Constituent que perquè sorgia si el que proposava ja feia anys que existia a l’Esquerra Independentista, i la mateixa Teresa Forcades en una de les primeres declaracions ho afirmava alhora de marcar com a única diferència el marc, ja que la CUP aspira als Països Catalans. Per tant, són òbvies les convergències, la de l’inici entre Domènech i Martí Font i en general els projectes d’ambdós moviments. Com també ho és el voler-ho tot.

A la comparativa que Bassas proposa a Fernàndez hi ha un tercer en discòrdia, Iniciativa, que també volen canviar-ho tot, com el lema de la campanya de l’EI Independència PER CANVIAR-HO TOT. Als ecosocialistes els col·locava més a la dreta, a l’esquerra però de caire socialdemòcrata. Si més no, són molt presents a actes com Encerclem La Caixa (acte nítidament independentista i revolucionari) o el 13O a Montjuïc. I és que, com una mena de frontissa, tot el conjunt d’EUiA és molt present dins el Procés Constituent. I alhora, en un mixt de tot plegat, trobem Celestino Sánchez (ex-diputat del PSUC i PCC) encapçalant els Iaioflautes a la manifestació nacional de la campanya PER CANVIAR-HO TOT acompanyat de David Companyon, diputat del POR al Parlament de Catalunya per ICV-EUiA. Sembla que des de la coalició es comença a assumir l’opció independentista. I en això també es fan el que els periodistes anomenen clocades d’ullet, quan Dolors Camats evidencia que “O fem un Procés Constituent o ens el faran”.

David Fernàndez parla més amb Bassas del moviment impulsat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres . Creu que “el Procés Constituent parla molt de la CUP però parla poc amb les CUP” i el comprenc, però no ho puc compartir. Al Procés Constituent hi participem molta gent vinculada a les CUP i, donat que aquest es nodreix dels moviments socials les connexions són constants i, de parlar, en parlem cada dia. Està clar que no hem d’esperar un “parlar de despatxos” on els “líders” de cadascun dels moviments es posin d’acord. Crec que del que es tracta és d’anar convergint.

El #HoVolemTot va ser el lema de la CUP-AE les darreres eleccions i és com acaba el discurs Xavier Domènech, del Procés Constituent. El Procés Constituent, que ha començat la seva primera campanya anomenada Construïm la República Catalana del 99%, aspiració desitjada per Arrufat cloent la manifestació del 19O i lema ja utilitzat fa temps per altres organitzacions, com els Iaioflautes. Els Iaioflautes, que van participar a 19O sota el lema “Independència per canviar-ho tot”. #PERCANVIARHOTOT com una altra de les tantes formulacions que ara ja també assumeix ICV-EUiA.

Ens anem trobant. I ens anem trobant al carrer. Sense renúncies, ni personalismes, ni vella política, ni despatxos. Amb coratge, esperança i fermesa, cooperant i construint poder popular ens seguirem trobant, però serà al carrer. I no per anar a unes eleccions, sinó per construir la Unitat Popular. Per construir un moviment capaç d’encetar, sigui des del Parlament o a l’alba del darrer dia d’una vaga general indefinida, un Procés Constituent PER CANVIAR-HO TOT.