Quan el motor és la gent

“Puc ser el primer o puc ser l’últim... ja veuen que no hi ha condicions personals” deia Artur Mas quan intentava convèncer ERC per fer una llista conjunta, i així salvar-se i salvar el seu partit de la primera derrota electoral i poder convocar eleccions. Si més no, el partit de Junqueres no va cedir. El procés es paralitzava perquè el cridat a ser principal partit del país no volia cedir a la voluntat interessada del cridat a ser l’anterior principal partit del país. Malgrat que l’actual presidenta del Parlament havia exclamat “President, convoqui eleccions, volem votar en els pròxims 3 mesos!” en nom de l’ANC des de la plaça de Catalunya, Mas no ho va fer perquè ERC no feia el que li deia i paralitzava el procés. I només fa un any... 

Amb una forta dosi de #pressingERC i la ferma tossuderia convergent, naixia Junts pel Sí amb la condició de que qui encapçalaria la llista fos Raül Romeva. Una petició d’ERC, que no volien el lideratge de l’Artur. Això sí, un acord del que no se’n va fer gaire bandera deixava "clar" que el presidenciable seria ell. Quan els destins d’un poble es posen mans del futur d’un home, el procés es s’alenteix, s’enverina i es condemna.

Un acord del que sí se’n va fer molta bandera va ser el que les CUP van fer durant tota la campanya electoral amb les seves votants: “No, no investirem Mas, ni per activa ni per passiva”. Potser per això, l’independentisme va guanyar el 27S. Però el que és segur és que fou gràcies als més de 300mil vots de l’esquerra anticapitalista. Tot i que JxS no només perdia diputats respecte els que tenien CiU i ERC, sinó que a més perdia vots a l’àrea metropolitana, l’independentisme sumava un centenar de milers de vots més pel flanc antisistema. S’assolia el triomf electoral i es creixia en suports des d’on es repetia “per activa i per passiva”, que no s’investiria l’actual President en funcions. 

“No fallarem la llibertat política del nostre poble i mai, que quedi clar, fallarem a la justícia social de la nostra gent” deixava anar David Fernàndez quan tancava el Debat Nacional de les CUP de Manresa del diumenge passat. Després de molt #pressingCUP, de la ferma tossuderia convergent fermament reforçada ara per ERC, i amb unes amenaces d’eleccions que a qui menys interessen és a Mas, les CUP no cedeixen. Després de la insinuació retòrica i mediàticament preponderant del primer diputat al Parlament per les CUP; després de la clarificació per part d’altres notables de que en David és, com solia dir en paraules d’Ovidi, “un entre tants”; després de que es sentenciés que només serà el col·lectiu qui decidirà, al marge de les individualitats, i en Assemblea General el 27 de desembre; les CUP no cedeixen.

Dos apunts pel (precís) moment (que estem vivint)

D’entrada manifestar que, amb tot el respecte, admiració, i referencialitat que tinc cap a en David, i compartint el relat de la reflexió, no en comparteixo el seu posicionament. Com diria el Sheldon: “accepto la teva premissa, però refuso la teva conclusió”. Però més enllà d’això, crec que amb els seus articles i en aquest context, cal anar, també com deia el seu referent valencià: amb “calma i tranquil·litat”.

Calma: no diu res que no estigui present en el panorama actual. La posició favorable d’investir a Mas hi és des del 28S i alguns que llavors ja ho deien amb la boca petita, el passat diumenge en feien l’opció núm.2, seguida per més de 400 persones. El matís dels dos vots de deu, tot i que és present com a opció d’un “sí crític” des del principi, no estava en cap dels quatre  escenaris que es plantejaren al Debat Nacional. La qüestió clau, però, rau en la prolongació representativa d’aquesta realitat cupaire. Alguns diran (i ja deien minuts després de saber-se els resultats de la consulta) que la resolució és fàcil: si hi ha entre un 20 i un 30% de les CUP que estan a favor d’investir a Mas, que dos diputats votin per ell i ja tenim el dilema resolt.

Tranquil·litat: No oblidéssim pas, fent aquestes consideracions a corre-cuita, que per a tal moviment no només calen dos vots favorables, sinó que els altres vuit s’abstinguin. I això complica la resolució de qui ja ho donava per fet. El cas és que per l’aritmètica parlamentària la minoria condicionaria el resultat final i, per tant, no valen mitges tintes. Perquè sí, els dos vots poden desencallar el moment, però, i si els altres vuit (o l’altre 70-80% de les CUP), entenent l’irremeiable desenllaç, no s’abstenen sinó que voten en contra? Perquè si una de les vuit diputades vota NO, llavors no hi ha prou amb dos SÍ. Perquè si en són dues, caldran quatre. I així. Per tant, tranquil·litat, perquè no tot és blanc o negre. I menys, en un moviment que avança,només,  quan el motor és la gent.

Quan el motor és la gent no són determinants les individualitats. Quan el motor és la gent no valen les coaccions de sempre, i menys a qui sempre ha estat coaccionada. Quan el motor és la gent una cúpula, una minoria, no pot trair el compromís pres amb la ciutadania. Quan el motor és la gent l’independentisme creix, com en els darrers anys. Quan el motor és la gent un moviment no pot ser escapçat, no pot ser venut, no pot ser coaccionat. Perquè si ens deixem estar de personalismes podrem retornar la centralitat del procés a la gent, que és, només, qui l’ha dut fins aquí. Perquè només avancem, només ens en sortim, només guanyem, quan el motor és la gent.

Apunt extra del nivell local (article publicat a contrapunt.cat)

Quan el centre és l’Oriol

Ja sabem que l’alcalde de Mollet no és ni Xavier Buzón ni Oriol López. Però ho podrien haver estat algun dels dos si els contactes amb CDC haguessin dut a un acord a tres amb Canviem i Ara Mollet. La condició convergent partia de la premissa de que, per bé que la candidatura de Podemos-ICV-EUiA havia assolit set regidores, existia un empat al sumar els seus dos amb les cinc d’ERC-MES. Així, amb una mena de proto Junts pel Sí el partit del Daví exigia que l’alcalde havia de ser l’Oriol i no el Xavier. Tenia lògica que un partit com CDC no volgués recolzar la investidura d’un dels de Pablo Iglesias, amb l’afegit que fins el moment (i avui d’amagatotis) el partit governava amb el PSC de Monràs. Si més no, Canviem Mollet no acceptava la proposta i no hi havia canvi de govern.

Trobo molt coherent la idea de la que partia CDC. Si havia de ser possible el canvi a través d’un govern recolzat per la pluralitat que significava l’acord entre partits tant diferents com CDC i EUiA, això havia de passar per una figura de consens, algú que estigués al centre de la diversitat. I l’Oriol representava aquest centre. Avui, i en un altre escenari, CDC fa un gir de 180º i actua tal i com criticaven fa uns mesos a nivell local que actuava Canviem. Ara són ells els que no veuen que des d’un dels extrems no es pot liderar un procés plural, sinó que ha de ser algú que es situï més aviat al centre, a l’entremig. Ara són ells els que no veuen que un altre Oriol representa aquest centre. O el Raül Romeva... o inclús la Neus Munté, que de propostes no n’han faltat! No veuen que cal algú d’entremig, i que Artur Mas no representa aquest centre.