Preguntes de les preguntes

Tenim data: 9 de novembre de 2014. Tenim preguntes: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” i “En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?”. Tenim eufòria, alegria, entusiasme i moltes ganes. Tenim papers per fer butlletes, capses per fer urnes, propostes i respostes, col·legis i gent per anar a votar. Tenim una gran responsabilitat històrica, una llarga lluita al darrere i una forta ambició democràtica. Però malgrat tot, ens falta el més important: saber com hem de fer el referèndum, conscienciar-nos i prendre el coratge necessari per assumir que cal desobeir.

Esperança

Un Procés Constituent per canviar-ho tot

“Hem de començar a passar del NO necessari al SI indispensable. Hem de passar de la protesta a la proposta. Hem resistit, i perquè hem resistit estem aquí. Hem resistit, i perquè hem resistit la situació no és pitjor. Però no només necessitem resistir, necessitem començar a desafiar.[1]”

“[...] qui va marcar la pauta va ser el carrer. I al carrer s’hi trobava tota la gent que els últims 20 o 30 anys han estat lluitant i dient que no... No és la Cultura del NO, és la Cultura del SÍ que s’afirma amb una negació. I aquesta cultura és la que diu SÍ a la independència, SÍ als Països Catalans i SÍ a la justícia social, que en aquest cas anomenem socialisme...Tots aquests Sís els construïm amb un NO, i els nos que anem construint entre tots són importantíssims. Tant, tant, tant, que ells ens recorden cada dia que diem que NO i que som de la Cultura del NO, i que per tant no podem construir res. Sabem perfectament que hem sigut capaços de resistir, sabem que estem construint la unitat popular [...] i serem la gent que des dels moviments socials, des de l’Esquerra Independentista, des de la CUP i des de molts altres llocs [...] els hi trencarem el somriure. No al Parlament, sinó dins del Parlament i fóra del Parlament. No només als ajuntaments, sinó als carrers de cadascuna de les ciutats dels Països Catalans. Perquè el que els fa més por de tot no és la negació d’ara. El que portem i  més por els fa és l’afirmació.[2]”

Desobediència

El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana la defineix com l’acció de desobeir o la disposició a desobeir. I en tercera accepció en destaca la desobediència civil com a sinònim de la resistència no-violenta. Al revers, l’obediència es defineix, entre altres, com l’acció d’obeir, el domini o subjecció sobre persones o pobles o la fidelitat del súbdit al sobirà.

Pedra, paper i tisora

A mitjans del s.XVIII els escriptors occidentals ja mencionaven un “joc asiàtic” que els havia arribat del Japó, que segons la Viquipèdia va ser inventat a la Xina. L’origen, segons l’enciclopèdia lliure, es troba en les arts marcials, en els clàssics moviments. Així, la pedra és un atac directe, el que vindria a ser un cop de puny. La tisora és un atac als ulls o al nas (per les narius). I el paper és el moviment de defensa, tant respecte la pedra (aturant el cop de puny) com respecte les tisores (enfront la cara amb el palmell mirant a dreta o esquerra). Si més no, això trontolla una mica quan ho extrapolem a les normes del joc: la pedra trenca les tisores, que tallen el paper, que embolica la pedra tancant el cercle.

Postals revolucionàries

Només són personatges. Lluny queda el culte a la personalitat. Res de mitificació, ni alabances desmesurades, ni sobreexposició d’unes cares per damunt de l’anònima imatge de la classe treballadora. Ni tan sols és l’assumpció a algunes persones de les frases que han popularitzat, potser altres ho han dit abans. I encara més, potser la interpretació del que han dit s’ha vist transformada. Allò important és què es diu, i per què. El personatge sols exposa el context i facilita la concepció d’allò que de manera sintètica s’exposa en la seva cita.

Són cites, simplement. Constantment tornen a vindre per recordar-nos allò contra que fa segles que lluita la classe treballadora. També esdevenen el resum de tot un ideari, d’unes experiències o definitòries conclusions.

Empoderament Popular

Aquesta entrada pretén ser una exposició esquemàtica de les idees que Jordi Garcia Jané exposa al seu darrer llibre: “Adéu, capitalisme 15M – 2031” (2012). A part de deixar entreveure quins sistemes polític i econòmic podrien representar un canvi significativament més qualitatiu molt centrat en la democràcia directa i l’economia cooperativa, l’autor exposa quin hauria de ser el procés amb el que arribem a aquesta (o una altra, diu que ho decidirem totes) societat millor. A aquesta estratègia l’anomena empoderament popular i s’ha de dur a terme, principalment, al carrer (feina, escola, comerç, llar, etc.).

PSC: Partit Segurament Caducat

Breu anàlisi de les tres crisis del PSC i el futur per davant.

D’ençà les eleccions que van propiciar el primer Tripartit que trencava l’hegemonia convergent després de 23 anys, el PSC ha perdut gairebé la meitat dels seus votants. I a les generals, el mal anomenat “vot útil” que havia reportat al PSOE molt pes des del Principat, no ha aguantat aquests darrers temps, fent que en les darreres perdessin 769.588 respecte les anteriors. 

Converses de sopars de festes...

-          Pero también se tiene que respetar a los que nos sentimos catalanes y españoles.

-      Molt respecte, però si estem com estem és perquè no s’ha respectat mai als qui no ens sentim espanyols, o els que s’hi “senten” per imperatiu burocràtic.

-          Pero eso no. Te sientes solo catalan, pero eres español.

-          Jo no sóc espanyol.