“Hem de començar a passar del NO necessari al SI
indispensable. Hem de passar de la protesta a la proposta. Hem resistit, i
perquè hem resistit estem aquí. Hem resistit, i perquè hem resistit la situació
no és pitjor. Però no només necessitem resistir, necessitem començar a
desafiar.[1]”
“[...] qui va marcar la pauta va ser el carrer. I al
carrer s’hi trobava tota la gent que els últims 20 o 30 anys han estat lluitant
i dient que no... No és la Cultura del NO, és la Cultura del SÍ que
s’afirma amb una negació. I aquesta cultura és la que diu SÍ a la
independència, SÍ als Països Catalans i SÍ a la justícia social, que en aquest
cas anomenem socialisme...Tots aquests Sís els construïm amb un NO, i els nos
que anem construint entre tots són importantíssims. Tant, tant, tant, que ells
ens recorden cada dia que diem que NO i que som de la Cultura del NO, i que per
tant no podem construir res. Sabem perfectament que hem sigut capaços de
resistir, sabem que estem construint la unitat popular [...] i serem la gent
que des dels moviments socials, des de l’Esquerra Independentista, des de la
CUP i des de molts altres llocs [...] els hi trencarem el somriure. No al
Parlament, sinó dins del Parlament i fóra del Parlament. No només als
ajuntaments, sinó als carrers de cadascuna de les ciutats dels Països Catalans.
Perquè el que els fa més por de tot no és la negació d’ara. El que portem i més por els fa és l’afirmació.[2]”
