Ningú ens representa

Aquest diumenge presenciarem l’acte final del Gran Circ de la Democràcia. Després de l’aparició dels pallassos que han sortit a escena a entretenir-nos amb les seves bromes i tonteries, hem vist alguns acròbates intentant col·lar-se a l’espectacle i com les feres sucumbeixen a les fuetades de l’ensinistrador. I, finalment, com diu la cançó, “al públic, per força, ens han fet venir aquí i cada quatre anys ens fan aplaudir”.

La USC i la FC del PSOE: un exemple pel PSC

Tot i que amb la comunió que ha de prevaldre per encarar el 20-N s’ha apartat, un debat dins el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) condiciona molt la seva realitat. Es tracta del que de manera introductòria i simplista anomenen el grup propi al Congrés, però que jo trasllado també al panorama nacional, ja que té molt a veure amb els darrers resultats obtinguts i les causes d’aquesta catàstrofe.

La immigració? No, l’emigració

Amb la crisi estem veient com el populisme racista augmenta. Els culpables de la situació actual busquen a qui assenyalar perquè els incrèduls no els vagin a buscar a ells. D’aquesta manera veiem com al nostre país un partit anomenat Plataforma per Catalunya (PXC) augmenta alhora que el PP radicalitza el seu missatge com a conseqüència d’aquesta recerca de “culpables”. Però no són els únics, la federació que rebenta eleccions (CiU) també opta per aquesta via quan es comencen a veure entre l’espasa i la paret i el “Visca Catalunya” no cola.  Ja no a aquesta gent –que ja ho saben perfectament- sinó als seus potencials votants, m’agradaria dar-los un parell d’indicacions que potser els serveixen per veure que ens equivoquem si assenyalem com a culpables els de diferent color o els que resen cap a una altra banda.

ERC: ni esquerra ni republicana

De la mateixa manera que podem afirmar des de fa un munt de temps que el PSOE no és ni socialista ni obrer, ara també podem dir amb tota normalitat que ERC no és ni d’esquerres ni republicana. No perquè tot just ara han fet aquest gir, sinó perquè després del darrer Congrés ha quedat manifestat així pels seus líders com a nou rumb estratègic del partit. Potser el Toni Soler ja sabia el que faria el seu amic Junqueras quan deia a la contraportada setmanal de l’ARA dels diumenges que el que calia per combatre l’hegemonia política de Convergència i Unió era una CiU d’esquerres (o potser l’Oriol es va emocionar amb el text del Soler i va decidir dur-ho a la pràctica...). És clar, però, que la cita mitjançant la qual volen vendre aquest gir als electors els ha quedat molt maca, tant, que encara aconseguiran enredar a uns quants desencantats:

“Entre l’esquerra i la dreta, escollim l’esquerra; i entre l’esquerra i el país, treballarem pel país.”

Boi Ruiz, amic dels seus amics

L’actual conseller de Salut és Boi Ruiz i Garcia. Nascut al 1954 a Barcelona és Doctor en Medecina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona i diplomat en Gestió Hospitalària. Té un llarg currículum en l’àmbit de la medicina, tant laboralment com acadèmicament. És de la Unió Catalana d’Hospitals, associació patronal dels empresaris sanitaris en la qual sempre ha estat molt implicat, va ser director general de 1994 a 2008 i posteriorment president fins que al desembre de 2010 va ser triat per Artur Mas per formar part del “govern dels millors”. Va accedir al càrrec com a independent amb la tasca de conduir la sanitat pública en un moments tan difícils com la crisi econòmica que estem patint actualment.

Carta a la classe mitja

Estimada classe mitja,

No m’agradaria que t’ofengués el que et vinc a dir, que és tota una veritat que em surt del cor i de la més cordial sinceritat. Sempre m’has dit que era un dels teus i m’has volgut relacionar amb els que has definit com els meus iguals. M’has insistit en les diferències que existeixen amb les classes més humils, que jo no era com ells. M’has volgut donar a entendre que ens trobàvem a mig camí entre els rics i els pobres i que si feia bé les coses esdevindria dels primers i si les feia malament aniria a petar amb els altres. Has de saber, però, que no ets ningú!

L’alliberament nacional per la Revolució Social

“[...] a nosaltres els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. [...] Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol, us asseguro amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, tenen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant, és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia.”¹

El partit més important de la vida [I]

Primer temps ¹ 

No és un partit típic, però el veiem cada setmana. No té temps limitat però tard o d’hora s’acaba². Sempre escoltem la cantarella del partit del segle, el més important de tots. Però jo, més agosarat, m’atreveixo a anar més enllà i dic que aquest al que em refereixo és el partit dels segles³. Alguns fanàtics del futbol sobrevaloren aquell partit que tan esperen i fan que el món giri al voltant d’aquesta obsessió. El partit del que us parlo, fa que fins i tot els que se’n vulguin desentendre  vegin com tot en queda condicionat.  I és que el matx que ara us narraré és el més important  de la vida.