Quan el motor és la gent

“Puc ser el primer o puc ser l’últim... ja veuen que no hi ha condicions personals” deia Artur Mas quan intentava convèncer ERC per fer una llista conjunta, i així salvar-se i salvar el seu partit de la primera derrota electoral i poder convocar eleccions. Si més no, el partit de Junqueres no va cedir. El procés es paralitzava perquè el cridat a ser principal partit del país no volia cedir a la voluntat interessada del cridat a ser l’anterior principal partit del país. Malgrat que l’actual presidenta del Parlament havia exclamat “President, convoqui eleccions, volem votar en els pròxims 3 mesos!” en nom de l’ANC des de la plaça de Catalunya, Mas no ho va fer perquè ERC no feia el que li deia i paralitzava el procés. I només fa un any... 

Eleccions patriarcals molletanes

10 tics masclistes de les candidatures a la cita electoral local

Matís! Cal tenir en compte que la legalitat vigent obliga a totes les candidatures a complir una paritat de gènere: en cada bloc de 5 (1-5, 6-10, 11-15...) hi ha d’haver un mínim de 2 persones del gènere minoritari (3 dones i 2 homes o 3 homes i 2 dones).

   1) Només 1 de les 9 llistes electorals està encapçalada per una dona: Del conjunt de candidatures que es presenten a les eleccions del proper 24 de maig només n’hi ha una en la que el cap de llista és una dona. No és ERC que presenta l’Oriol López, ni el PSC amb l’actual alcalde Monràs, ni Canviem amb el flamant podemista Xavier Buzón, ni la CiU del Joan Daví, ni la peculiar CUP molletana amb Israel Giuffrida, ni C’s que ho torna a intentar amb un home, ni els fastigosos de PxC, ni els telemàtics de Pirates... sinó que havia de ser precisament el PP amb la diva Susana Calvo qui posés la perspectiva de gènere en els líders de la propera legislatura a l’Ajuntament de Mollet del Vallès.

5 dades de les eleccions d’Andalusia ’15 que no t’explicaran

   1) Malgrat l’èxit rotund que es plasma sobre Susana Díaz, es va quedar més gent a casa de la que va votar al PSOE. L’abstenció representa el 36% i són més de 2 milions de persones les que van escollir aquesta opció. Més de 85mil persones més van escollir l’opció de no votar per davant de l’oferta del #YoConSusana. En conseqüència, l’opció més escollida pels i les andaluses va ser l’abstenció. Respecte les que no van anar als col·legis electorals, només poc més de 200mil persones van decidir votar al PPSOE. Així, de cada 100 andaluses 36 es van abstenir i només 39 van votar al PSOE o al PP.

Seguirem Cridant

Ens semblàvem predestinades a canviar la història, si més no la local i contribuir a més enllà. Ens crèiem capaces de capgirar-ho tot amb només 4 anys d’entrenament i una pretemporada a la banqueta esperant sortir a jugar. Vèiem abismes on colar-nos on hi ha escletxes tant primes que cal molta palanca per fer-nos lloc i poder passar. Teníem el coratge, la il·lusió i una esperança crítica que ens permetia refiar-nos del moment propici que teníem davant. Ho hem intentat i no hem triomfat, ens hem avançat i no ens han seguit, vam sortir de la marginalitat i ens hem topat amb la crua realitat. Però hem après i ens hem reforçat, ens l’hem fotut però ens hem alçat. Per tant, seguirem fent el que hem fet fins ara, escalfar els carrers per fer bullir la societat, crear i reforçar contrapoder i organitzar-nos perquè, tard o d’hora, canviarem la història.

Aquesta entrada pretén ser una reflexió sobre la vivència que ha representat la segona fase del projecte de la Crida per Mollet, començada amb la 2ona Assemblea del 25 de setembre i tancada amb la 3era el darrer 7 de març. Què no és? No és un anàlisi del què ha passat, tot i que sigui una reflexió d’algú molt analític. És una continuació de dues entrades passades on, a través de cançons, presentava reflexivament el nou moviment polític, i amb el suport dels vídeos del projecte, reflectia Elscrits de la Crida. D’aquesta manera, tanco la trilogia també musicant la meva exposició.

 

Arrels

“Som l’embrió polític d’una futura constitució dirigent” 

Salvador Seguí, 4 de setembre de 1920

Avui fa una any que assumia, amb la cançó dels Irie Révoltés, que el temps és or (“Zeit ist Geld”) com a rèplica a la frustració de l’acomiadat. Perdia moltes coses, però amb la puntada de peu que em feien a l’empresa on treballava, el que veia era orgull, perquè com em deia,

“Potser diràs que perdo diners, 

però jo vull veure que guanyo temps!
Potser pensaràs que el què, és un fracàs. 

Però jo vull veure que és una oportunitat.
Potser pensaràs que el com, és frustrant, 

perquè no han volgut dir el perquè. 
Però jo vull veure que és gratificant, 

justament perquè no podien dir el perquè.
Potser pensaràs que el perquè, 

és el caràcter contestatari, antiautoritari, inconformista.
Però jo vull veure que és honradesa 

amb els principis, esperit crític i potencial desafiament.

Potser pensaràs que acomiadant-me 

m'han fastiguejat les festes amb aquest fàstic de regal.
Però jo vull veure com m'han avançat 

allò que duia el rei mag Melcior, un cofre ple d'or.
Potser pensaràs que al cap i a la fi m'estic conformant.
Però jo vull veure que és 

l'optimisme de la voluntat i que cal seguir lluitant.
Potser pensaràs que és ràbia i venjança, 

però jo vull veure-hi dignitat i pedagogia.
Potser pensaràs que l'or són els diners, 

però jo vull veure que l'or, és el temps.”

Valuoses abstencions

“Si les élections pouvaient changer la vie, elles seraient interdites”

Irie Révoltés

Sempre paro molta atenció a l’abstenció. M’interessa moltíssim veure, més enllà d’una opció representativa, que la resposta d’una gran part de la població és no participar del procés electoral que sigui. Una opció, l’abstenció, que com les representatives és plural, doncs les raons que poden motivar aquesta decisió poden ser, en grans trets i deixant-me aïllades qüestions que s’hi puguin sumar, de caràcter actiu o passiu. És a dir, l’abstenció pot ser activa, quan es busca boicotejar el règim rebutjant les regles de joc; o passiva, quan per la manca d’interès no es troba cap argument per participar del procés electoral. Com he deixat caure, hi ha més raons que poden motivar o determinar l’abstenció, com estar malalt, de vacances, etc, però poso l’accent en quan l’abstenció és volguda, activa o passivament.

Els crits de la Crida

Una explicació col·lectiva i autònoma del projecte rupturista Crida per Mollet¹

Anna Jiménez: “En aquests anys de crisi, com tots sabeu, hem vist com han aparegut quantitat de moviments socials: la PAH, les Marxes de la Dignitat, la Marea Groga... i la gent d’aquests moviments ens hem anat trobant als carrers, a les places i tot això ho hem fet amb un objectiu: aconseguir que la política deixi d’estar en mans dels poderosos i que els interessos de la gent passin per davant dels econòmics.”

Miguel Bárcena: “És que és ara o mai. O sigui, que vivim un moment històric que és clau per poder canviar les coses!”

Canviarem la història

Pels volts del 2003 la clàssica estètica punk ja anava cap a la baixa. Noves estètiques sorgien del mestissatge de les tribus urbanes amb les que moltes havíem crestut. I el jako ja no estava tant present als carrers, places i parcs de les ciutats. Amb 17 o 18 anys vestia pantalons elàstics ajustats que acabaven dins les botes militars que calçava, una samarreta amb una gran A encerclada que s’entreveia entre les cremalleres de la Harrington voltada per un mosaic de quadres blancs i negres (que vinculàvem a l’ska), i encapçalava aquesta estètica amb una cresta alçada i de color negre. I segurament, no érem conscients de tot el que fèiem, dèiem o crèiem. I tampoc, devíem ser gaire coherents.

Un tal David Fernàndez es feia ressò al web decibel.cat del disc d’homenatge a Ovidi Montllor que preparava una reconeguda banda del “rock bastard” català de Vilafranca del Penedès: Inadaptats. I aquell any vaig ser, entre molts altres, en un concert memorable d’aquest conjunt a la seva terra, i acompanyats per dos altres referents musicals: Kop i Obrint Pas. Tres caps de cartell de la moguda musical alternativa de casa nostra, que eixamplava els estils i creava sinèrgies entre gent molt diferent.

Una de les cançons, que encara avui toquen com a Eina, esdevenia el Leitmotiv (Leitmotiv, una altra gran peça dels Kop) de la vida: Canviarem la història. Reproduïa molt fidelment el context en el que havíem crescut i ens obria d’esperança i responsabilitat un futur en el que havíem de prendre la paraula per canviar la història. Ens tocava a nosaltres anar-nos conscienciant que la clau de volta la duríem la nostra generació.

Preguntes de les preguntes

Tenim data: 9 de novembre de 2014. Tenim preguntes: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” i “En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?”. Tenim eufòria, alegria, entusiasme i moltes ganes. Tenim papers per fer butlletes, capses per fer urnes, propostes i respostes, col·legis i gent per anar a votar. Tenim una gran responsabilitat històrica, una llarga lluita al darrere i una forta ambició democràtica. Però malgrat tot, ens falta el més important: saber com hem de fer el referèndum, conscienciar-nos i prendre el coratge necessari per assumir que cal desobeir.

Esperança

Un Procés Constituent per canviar-ho tot

“Hem de començar a passar del NO necessari al SI indispensable. Hem de passar de la protesta a la proposta. Hem resistit, i perquè hem resistit estem aquí. Hem resistit, i perquè hem resistit la situació no és pitjor. Però no només necessitem resistir, necessitem començar a desafiar.[1]”

“[...] qui va marcar la pauta va ser el carrer. I al carrer s’hi trobava tota la gent que els últims 20 o 30 anys han estat lluitant i dient que no... No és la Cultura del NO, és la Cultura del SÍ que s’afirma amb una negació. I aquesta cultura és la que diu SÍ a la independència, SÍ als Països Catalans i SÍ a la justícia social, que en aquest cas anomenem socialisme...Tots aquests Sís els construïm amb un NO, i els nos que anem construint entre tots són importantíssims. Tant, tant, tant, que ells ens recorden cada dia que diem que NO i que som de la Cultura del NO, i que per tant no podem construir res. Sabem perfectament que hem sigut capaços de resistir, sabem que estem construint la unitat popular [...] i serem la gent que des dels moviments socials, des de l’Esquerra Independentista, des de la CUP i des de molts altres llocs [...] els hi trencarem el somriure. No al Parlament, sinó dins del Parlament i fóra del Parlament. No només als ajuntaments, sinó als carrers de cadascuna de les ciutats dels Països Catalans. Perquè el que els fa més por de tot no és la negació d’ara. El que portem i  més por els fa és l’afirmació.[2]”

Desobediència

El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana la defineix com l’acció de desobeir o la disposició a desobeir. I en tercera accepció en destaca la desobediència civil com a sinònim de la resistència no-violenta. Al revers, l’obediència es defineix, entre altres, com l’acció d’obeir, el domini o subjecció sobre persones o pobles o la fidelitat del súbdit al sobirà.

Pedra, paper i tisora

A mitjans del s.XVIII els escriptors occidentals ja mencionaven un “joc asiàtic” que els havia arribat del Japó, que segons la Viquipèdia va ser inventat a la Xina. L’origen, segons l’enciclopèdia lliure, es troba en les arts marcials, en els clàssics moviments. Així, la pedra és un atac directe, el que vindria a ser un cop de puny. La tisora és un atac als ulls o al nas (per les narius). I el paper és el moviment de defensa, tant respecte la pedra (aturant el cop de puny) com respecte les tisores (enfront la cara amb el palmell mirant a dreta o esquerra). Si més no, això trontolla una mica quan ho extrapolem a les normes del joc: la pedra trenca les tisores, que tallen el paper, que embolica la pedra tancant el cercle.

Postals revolucionàries

Només són personatges. Lluny queda el culte a la personalitat. Res de mitificació, ni alabances desmesurades, ni sobreexposició d’unes cares per damunt de l’anònima imatge de la classe treballadora. Ni tan sols és l’assumpció a algunes persones de les frases que han popularitzat, potser altres ho han dit abans. I encara més, potser la interpretació del que han dit s’ha vist transformada. Allò important és què es diu, i per què. El personatge sols exposa el context i facilita la concepció d’allò que de manera sintètica s’exposa en la seva cita.

Són cites, simplement. Constantment tornen a vindre per recordar-nos allò contra que fa segles que lluita la classe treballadora. També esdevenen el resum de tot un ideari, d’unes experiències o definitòries conclusions.

Empoderament Popular

Aquesta entrada pretén ser una exposició esquemàtica de les idees que Jordi Garcia Jané exposa al seu darrer llibre: “Adéu, capitalisme 15M – 2031” (2012). A part de deixar entreveure quins sistemes polític i econòmic podrien representar un canvi significativament més qualitatiu molt centrat en la democràcia directa i l’economia cooperativa, l’autor exposa quin hauria de ser el procés amb el que arribem a aquesta (o una altra, diu que ho decidirem totes) societat millor. A aquesta estratègia l’anomena empoderament popular i s’ha de dur a terme, principalment, al carrer (feina, escola, comerç, llar, etc.).

PSC: Partit Segurament Caducat

Breu anàlisi de les tres crisis del PSC i el futur per davant.

D’ençà les eleccions que van propiciar el primer Tripartit que trencava l’hegemonia convergent després de 23 anys, el PSC ha perdut gairebé la meitat dels seus votants. I a les generals, el mal anomenat “vot útil” que havia reportat al PSOE molt pes des del Principat, no ha aguantat aquests darrers temps, fent que en les darreres perdessin 769.588 respecte les anteriors.