Pels volts del 2003 la
clàssica estètica punk ja anava cap a la baixa. Noves estètiques sorgien del
mestissatge de les tribus urbanes amb les que moltes havíem crestut. I el jako
ja no estava tant present als carrers, places i parcs de les ciutats. Amb 17 o
18 anys vestia pantalons elàstics ajustats que acabaven dins les botes militars
que calçava, una samarreta amb una gran A encerclada que s’entreveia entre les
cremalleres de la Harrington voltada per un mosaic de quadres blancs i negres
(que vinculàvem a l’ska), i encapçalava aquesta estètica amb una cresta alçada
i de color negre. I segurament, no érem conscients de tot el que fèiem, dèiem o
crèiem. I tampoc, devíem ser gaire coherents.
Un tal David Fernàndez
es feia ressò al web decibel.cat del disc d’homenatge a Ovidi Montllor que
preparava una reconeguda banda del “rock bastard” català de Vilafranca del
Penedès: Inadaptats. I aquell any vaig ser, entre molts altres, en un concert
memorable d’aquest conjunt a la seva terra, i acompanyats per dos altres
referents musicals: Kop i Obrint Pas. Tres caps de cartell de la moguda musical
alternativa de casa nostra, que eixamplava els estils i creava sinèrgies entre
gent molt diferent.
Una de les cançons,
que encara avui toquen com a Eina, esdevenia el Leitmotiv (Leitmotiv, una altra
gran peça dels Kop) de la vida: Canviarem la història. Reproduïa molt fidelment
el context en el que havíem crescut i ens obria d’esperança i responsabilitat
un futur en el que havíem de prendre la paraula per canviar la història. Ens
tocava a nosaltres anar-nos conscienciant que la clau de volta la duríem la
nostra generació.
