Converses de sopars de festes...

-          Pero también se tiene que respetar a los que nos sentimos catalanes y españoles.

-      Molt respecte, però si estem com estem és perquè no s’ha respectat mai als qui no ens sentim espanyols, o els que s’hi “senten” per imperatiu burocràtic.

-          Pero eso no. Te sientes solo catalan, pero eres español.

-          Jo no sóc espanyol.

-          Jajaja, pues claro! Qué pone en tu DNI?

-          Respecte això, el mateix que el de Leo Messi, i no li diries espanyol.

-          No, no, él nació en Argentina y tu has nacido en España.

-          I tu on vas néixer?

-          En Barcelona.

-          I els teus pares?

-           Ma mare catalana y mi pare d’Almería.

-     Doncs, encara et diré més, tu no ets espanyol. Tu ets català amb origen andalús, o si ho prefereixes, català i andalús. Per respecte al poble andalús, per tenir orígens allà, no et puc considerar espanyol.

-       Pero tot és Espanya, no?

-    Espanya és un invent, i si tu vols donar-li algun valor també n’hauries de considerar als portuguesos. Espanya és un invent per destruir totes les identitats que oprimeix l’estat espanyol. Espanya és, com es diu, una fossa comuna de pobles i de nacions. El que tu entens per Espanya, per mi és Euskal Herria, Castella, Andalusia, els Països Catalans, Astúries, les Canàries, l’Aragó i Galícia.

-       Clar, clar... Pero tots aquestus están en Espanya no?

-        A l’estat espanyol, sí, però això no és identitat. La teva identitat no respon a la burocratització, què diu el teu DNI, on pagues impostos o en quina selecció juguen els teus veïns. La teva identitat la crea la cultura, amb qui creixes, quina llengua parles, com estàs educat, i sobretot, de què treballes, on vius, els calers que tens i les influències que tens. Però no tenim més diferències que la cultura, nosaltres.

-       Pero nos divideixen quan diuen que uns són catalans i altres espanyols.

-       Aquí la única divisió que hi ha és entre els que no els cal treballar i els que hem de fer-ho per poder viure. Entre opressors i oprimits. I ara, el que anys enrere dèiem burgesia, en podem dir polítics (entenent-ho com el polític professional), banquers, grans empresaris... i tota aquesta gent que “treballa” en el món de les finances i la gestió de negocis.

-         Ves, aquí tens raó!

-        I tota altra divisió que ens facin, és precisament per dividir-nos, per tenir-nos entretinguts discutint si hem de ser catalans o espanyols, en canvi de discutir si hem de ser nosaltres mateixos, la classe treballadora o com es diu ara, el 99%, els que gestionem les nostres pròpies vides. Perquè no discutim , arribant a entendre’ns, sobre si aquest sistema és bo o l’hem de derrocar perquè només ens perjudica, sobre si hem de pagar el deute generat pels bancs i altres ens privats, el que comporta i perquè, sobre si hem de fer seure a la banqueta dels acusats a banquers i polítics per la seva mala gestió, o molt bona i interessada, sobre si ens cal un exèrcit, les guerres o la violència.

-       Es veritat... Pero no et capfiquis en la política. Tu et tens que preocupar per donar de menjar als teus fills i tindre un bon lloc on viure.

-     I és per això que em capfico en la política, i pel que tu també ho hauries de fer, perquè, “tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres” (Joan Fuster).