Canviarem la història

Pels volts del 2003 la clàssica estètica punk ja anava cap a la baixa. Noves estètiques sorgien del mestissatge de les tribus urbanes amb les que moltes havíem crestut. I el jako ja no estava tant present als carrers, places i parcs de les ciutats. Amb 17 o 18 anys vestia pantalons elàstics ajustats que acabaven dins les botes militars que calçava, una samarreta amb una gran A encerclada que s’entreveia entre les cremalleres de la Harrington voltada per un mosaic de quadres blancs i negres (que vinculàvem a l’ska), i encapçalava aquesta estètica amb una cresta alçada i de color negre. I segurament, no érem conscients de tot el que fèiem, dèiem o crèiem. I tampoc, devíem ser gaire coherents.

Un tal David Fernàndez es feia ressò al web decibel.cat del disc d’homenatge a Ovidi Montllor que preparava una reconeguda banda del “rock bastard” català de Vilafranca del Penedès: Inadaptats. I aquell any vaig ser, entre molts altres, en un concert memorable d’aquest conjunt a la seva terra, i acompanyats per dos altres referents musicals: Kop i Obrint Pas. Tres caps de cartell de la moguda musical alternativa de casa nostra, que eixamplava els estils i creava sinèrgies entre gent molt diferent.

Una de les cançons, que encara avui toquen com a Eina, esdevenia el Leitmotiv (Leitmotiv, una altra gran peça dels Kop) de la vida: Canviarem la història. Reproduïa molt fidelment el context en el que havíem crescut i ens obria d’esperança i responsabilitat un futur en el que havíem de prendre la paraula per canviar la història. Ens tocava a nosaltres anar-nos conscienciant que la clau de volta la duríem la nostra generació.

Passen els anys hem de saber el que fer: no caure al parany de les jerarquies! 

si el passat ja ens va dividir, això és l´estratègia del nostre etern enemic 

davant d´ell no hem de tenir por, les nostres pors són el que el fan fort 

Unitat, lluitant, Països Catalans obrers i pagesia fem forta la revolta!! 

Pas endavant per canviar la història 
cal unitat per canviar la història 
sagnant, cantant canviarem la història 
analitzant, canviarem la història 

El capital torna a fracassar i davant d´això torna el feixisme 
cada cop més policia als carrers més retalls socials i fent lleis més repressives 
sempre busquem una solució però cadascú pel seu cantó... 
Parlem-ho aquí o no anem bé si et tenques a un cantó no aconseguirem ser lliures! 

Pas endavant per canviar la història 
cal unitat per canviar la història 
sagnant, cantant canviarem la història 
analitzant, canviarem la història 

I som les joves les que hem d´agafar el relleu 
analitzant els errors del passat 
preparem-nos, unim forces 
i ningú no podrà aturar-nos!

Aquelles punkis, hippies, skins, grungs i demés que crèiem que tot estava perdut i sols ens quedava molestar, vèiem en lletres com aquesta, i moltes altres que es preserven en la memòria de les que avui enfilem la trentena d’anys, una interpel·lació directa que ens deia que aprenguéssim del passat, assumíssim els errors col·lectius i prenguéssim “l’humil decisió de lluitar”. I vam començar a tocar carrer. I vam començar quan encara era fosc, sovintejant casals i ateneus per passar-hi les primeres nits “de festa” (penso en La Maketa o el Tio Canya a la nostra ciutat) o en concerts als nostres barris que anaven carregats de reivindicació, anant a festivals com l’Acampada Jove quan encara es feia a Arbúcies, o als primers Rebrots, replegant-nos al voltant de cases ocupades o “lokals” que autogestionàvem col·lectivament, o simplement ajuntant-nos als parcs i places aprenent a fer-nos el nostre oci sense requerir que ningú el fes per nosaltres.

Però es va anar fent clar, i també vam seguir trepitjant els carrers. Vam conèixer la Barcelona rebel i antiautoritària que va fer florir la tardor al 1936, la Rosa de Foc, amb les lluites antiglobalització, enfilant-nos a fanals i parades d’autobús per veure la magnitud de la societat que acabàvem de conèixer. Una societat que ens descobria la lluita, la presa del carrer com a motor de l’avens de la societat, la convicció, darrerament feta eslògan, que “només lluitant tenim futur”. I ho vam encavalcar amb la lluita contra Bolonya, un llarg moviment que es va allargar fins els nostres dies (encara hi som malgrat ser a una fase ja final), que va començar a fer-nos veure el cost de la presa de consciència reprimint-nos a moltes de nosaltres i estroncant-nos el camí que seguíem, i que ens va ratificar en la nostra decisió i connectar amb el conjunt de gent que conformava el ric entramat de moviments socials que teníem el gust de tindre d’herència.

Vam anar compartint lluites, cadascú des de la seva motivació, per la defensa de la terra, pel feminisme, per l’educació, per l’oci i la cultura alternatives, contra el feixisme la homofòbia o la xenofòbia, etc. Vam fer la nostra primera Vaga General i vam començar a anar perdent la distància que manteníem amb la generació a la que veiem com, i els dèiem, amb paraules de la cançó “Temps de decadència” dels Brams:

Ara te´n recordes d´aquell temps passat 
al que poc a poc has anat renunciant. 
Malguanyes el temps que tens amb els fills 
lloant la societat que has ben acceptat 
Tu que lluitaves contra el general 
ara de sobte trobes normal 
que la gent sigui explotada 
a les Empreses de Treball Temporal.

Els anys van anar passant, la nostra por disminuint, la persistència mantenint-se i les energies creixent, i va arribar el maig del 2011. Tothom es va sorprendre quan aquella joventut, menystinguda titllant-la de “passota” i altres adjectius, ocupava la plaça Catalunya de Barcelona i del conjunt de l’estat espanyol assenyalant al sistema polític i al sistema econòmic sota el lema “No som mercaderies al servei de polítics i banquers”. Un Big Bang en l’activisme d’aquesta joventut que acabava d’apropar la gent a la lluita i oferia alternatives per començar a passar de la protesta a proposta. I des de les places de les principals ciutats ens vam encomanar a ocupar les de tots els barris, pobles i ciutats, i vam començar a veure la cara més fosca del règim un divendres de bon matí llevant-nos a hòsties a la plaça i els dies posteriors a l’Aturem el Parlament veient com de fàcil es manipula mediàticament un moviment. Vam persistir i descentralitzar-nos estenent la taca per tots els moviments socials que existien i els que s’havien generat amb l’onada que passarà a la història com a 15M.

Un dels moments més potents d’aquella primavera va ser la prova de força que vam mantenir amb el règim i de la que avui n’hauríem d’extreure 2 idees molt esperançadores pels camins que estem emprenent: eleccions municipals i desobediència civil. Avui encarem els dos conceptes en àmbits diferents, però aquella experiència els va fer confluir. En front a les eleccions de la primavera de 2011, les acampades del 15M eren considerades il·legals, doncs es sentenciava que durant l’anomenada “jornada de reflexió” no podien haver manifestacions públiques. El moviment, que va respondre que la presència a la plaça era una “jornada de reflexió col·lectiva”, va desobeir i va mantenir-se protestant. La nit del divendres va ser el punt d’inflexió: a mitjanit començava la prohibició i va ser en aquell precís moment que per primer cop era amenaçada l’acampada, que la plaça va ser més plena. Una imatge impressionant que esdevindria la nostra primera gran victòria contra el règim: unes eleccions municipals en que els vam posar sobre les cordes i vam assumir, que els podíem desobeir.

Aquell 15M, sense dubte, va encetar un nou cicle de mobilització social que començaria a fer tremolar el règim del 78, però no es faria palès ipso facto perquè com deia el lema: “Anàvem a poc a poc perquè anàvem lluny”. Durant aquest temps, aquesta joventut que ens havíem acabat d’impregnar de la lluita amb l’experiència indignada vam anar, en major o menor mesura, mantenint-nos organitzades amb noves plataformes, espais, assemblees, etc, o fonent-nos dins els espais preexistents que van veure amb l’esclat 15M una font d’enriquiment que els permetria fer un salt endavant.

Cesk Freixas - Abril de 1984

A Mollet, aquella onada indignada que s’acampava als dits “Teletubbies” (pl. Pau Casals, davant l’Ajuntament) i que havia fet un escrache ambulant a l’alcalde Monràs després de voler-se pujar un 32% el sou, es convertia en l’Assemblea Popular, mesclant-se amb els diferents moviments socials, nous i preexistents, que hi havia al poble. Al 2012, l’APM començava la seva trajectòria amb la voluntat de fer xarxa, d’establir un espai pels i per les activistes molletanes. Allà, hi ha hagut gent de la lluita per la sanitat pública, dels Iaioflautes, de les estafades per la banca, de la PAH, de les assemblees d’aturades, de Salvem Gallecs, del cooperativisme, de l’economia crítica, de l’educació, i segur que de molts altres moviments que no sóc capaç de comptar del tot. I malgrat les dificultats de sempre per nadar a contracorrent, vam anar tocant cadascun dels temes, ens vam anar mirant gent d’espais diferents que ens trobàvem al mateix cantó de la trinxera, i el més important, ens vam anar formant més.

I amb un 12 d’abril en l’imaginari, per com de convulsa que tenim ja la societat, el cicle es tanca amb unes altres municipals la primavera de l’any que ve. Ha sigut el nostre entrenament, la nostra gimnàstica revolucionària que ens ha enfortit i preparat per fer el salt que els temps dicten que toca. Un temps en què s’ha posat en qüestió, i com mai, el règim del 78: la monarquia, la classe política (dita ara “vella política”) i la seva corrupta partitocràcia, el sistema econòmic i els valors socials de la cultura hegemònica. Una onada del 2011 que ara toca terra esclatant contra les roques i passant-les per damunt. I Adversaris posa la lletra  dels següents passos...

At Versaris (amb Mai) - Necessitarem tot l'entusiasme

Instruyámonos en busca de la trampa,
el vicio de aguantar en un oficio
que hace simple el sacrificio,
porque el árbol solo crece si levanta
y tal como viene lo que cae del cielo gratis
amb el temps s'escampa.
No se aguantan la mitad de mis teorías,
no hay nada cerrado, todo cambia cada día,
sólo sé que no sé nada y bebo de todas las fuentes,
casi siempre aprendo de gente corriente.

Mobilitzem-nos pel dèbit al caigut proscrit.
Petit el pòsit del vas buit de l'èxit des que sóc petit.
Però hem perseguit el mèrit amb el coll ferit
pel crit del neguit al carrer mentre el ric ens mira de fit a fit.
Els 700 o 800 si ens compten els malnascuts,
als 90 tot cremava però l'esquerra sacrosanta són astuts:
etiqueta terrorista i tots muts.
Bruts en calabossos i s'atxanta el que insulta els venuts.

(segueix)

Per passar de la protesta a la proposta, de la Cultura del No a la Cultura del Sí, i del NO indispensable al SÍ necessari (veure Esperança), vam decidir fer un pas endavant. Però aquest pas no podia ser en fals. És una mena d’”Ara o Mai”, i per tant, valia més anar poc a poc, perquè com deia Brams, sí, “que la prudència no ens faci traïdors”, però “que la pressa no ens faci entrebancar”.  I amb paciència i molta cura, el 26 de juny es va començar a escoltar la Crida per Mollet.

Organitzem-nos, calculem cada detall,
fins l'última conseqüència,
afiancem cada pam guanyat amb la precisió de l'ADN,
en cadena, una xarxa de nusos marxa l'odi per les penes.
Mulla, posem fil a l'agulla, tot s'enfila, bufa el vent,
i volen com la fulla.
Espavila, nades a contracorrent.
Assimila, que tu ets el teu referent.

Necessitarem tota la intel·ligència,
necessitarem tot l'entusiasme,
necessitarem tota la força.
Instruyámonos, mobilicémonos, organicémonos.

Instruïm-nos, d'Antonio Gramsci a Zygmunt Bauman,
demanen atenció i estudi als homes que la claven.
De Rosa Luxemburg a Maria Toledano,
ho fan gran o no ho fan les bones dones que molt saben.
Déu no juga als daus, l'avantsala del saber és plena de persones sense alè que
comprenen l'engranatge i la pena els mata,
llegir adornarà el viatge, però entendre el món els convertirà en esclaus.

(segueix)

Des d’aquest seguit de gent que compartíem lluites al carrer des de feia uns anys ens vam encomanar a trobar-nos un dia en assemblea per tractar la possibilitat de crear una candidatura unitària, plural, àmplia i rupturista per les eleccions de 2015. Autoconvocant-se com a Crida per Mollet no hi va haver cap sigla al darrere, cap persona concreta, cap moviment determinat, cap grupuscle, ni res que tingués la capacitat de prendre cap mena de control. De fet, aquell dijous de principis d’estiu es podria haver acordat no fer res més i deixar-ho estar als partits polítics com fins ara, es podria haver acordat fer un front espanyolista de defensa del règim del 78 si la gent que s’hagués sentit interpel·lada així ho hagués volgut, o es podria haver manifestat des del primer moment que algú no volia compartir el projecte amb algú en concret per continuar el camí encetat. Era una assemblea que, sí, proposava un manifest i una organització base per començar, però que es podria haver oblidat a partir del minut 10 i tractar coses diferents, o interferir en les reunions prèvies, en les que molta gent va ser convidada a preparar l’escenari d’aquesta arrencada.

Mobilitzem-nos, junts,
el virus són els que es xapen en banda i no es mouen ni a tiros,
respiro perquè sé qui són
i quan cal van a l'uníson i s'ajunten en segons.
Són forts a l'arena si van colze a colze,
s'organitzen, s'instrueixen, es mouen i tot s’enfonsa.
Estira i arronsa amb el poder,
quan baixa el dit el Cèsar, li tallen el polze.

Organicémonos, sentémonos, pensémoslo y hagámoslo.
Que parezca improvisado como el vándalo,

Y organizo mis ideas y así no malgasto esfuerzo,
si mi tropa tiene un plan van donde ellas cuerpo a cuerpo.
Somos mártires, soldados, bandera y el refuerzo.
Somos todo, y aún así nos falta el resto.

(segueix)

Però com que encara no hi era “el resto”, d’aquesta primera trobada en va sortir una ambiciosa iniciativa per començar el camí cap a l’assalt de la institució. Després de dues reunions amb presència, física o telemàtica, activa o passiva, i contactes diversos de gent d’espais i d’organitzacions polítiques i socials com l’Assemblea Popular, el Procés Constituent, CUP, ICV, EUiA, la PAH, la PDG, Partit Pirata, IxM, Podemos, etc., ens vam trobar en assemblea. Més de 80 persones finalment van assistir a la convocatòria, que es va basar en una exposició sintètica dels passos que s’havien seguit fins el moment i un exercici de debats múltiples per esmenar el manifest i organització proposades i donar el tret de sortida a la Crida per Mollet.

La proposta organitzativa es basava en tres comissions, més la de Comunicació que s’hi sumaria, que tenien la tasca de fer propostes de cara a la segona assemblea, prevista per setembre, i on s’havien d’acordar els trets principals del nou viatge que empreníem. Aquestes tres comissions, doncs, havien de generar una proposta organitzativa d’estructura i calendari, una proposta de mètode d’elaboració del Programa Electoral de forma participativa i inclusiva, i un mètode per fer una Llista Electoral democràtica, representativa i totalment oberta. Així, durant l’estiu es van anar trobant les comissions i perfilant el projecte, en certa manera a corre-cuita, per tindre-ho llest de cara a la segona Assemblea, convocada pel 25 de setembre.

Instruïm-nos davant d'una tassa de te,
desfà el nus de la plaça al sofà de casa, 
escalfa l'alè, la conversa desglaça
el sisè sentit del petit comitè.
El reducte de l'instint també s'educa,
si no per què t'agrada que et llepin la "nuca",
a la deriva, laberint, de la saliva

la promesa, superar-se la propera temptativa.

Movilicémonos al ritmo del que espera que algo cambie,
y saca fuerzas de un espíritu que ya no se cree nadie,
pero todos tienen fe -lo sé-, sino qué coño van a hacer,
seguir pensando que no hay tiempo,
vamos, si aún no empezó el baile.
Dan tanto miedo sus excusas que ya
no pienso darles ni un segundo para
decir que están cansados,
vamos, yo también,
però units la força és molta
i cap fatiga la deté.

Creixent respecte la primera, en aquesta 2ona Assemblea hi va haver més de 110 persones participant dels debats. Seguint un format similar a la primera, aquesta trobada es va tornar a desenvolupar al Casal Cultural i la gent va participar dels tres debats múltiples que seguien la lògica de les tres propostes de cadascuna de les comissions. Es va aprovar, doncs, una proposta d’estructura organitzativa basada en l’assemblearisme, amb l’Assemblea com a màxim òrgan de decisió i un funcionament marcat per les Comissions (a la que s’hi sumava la Comissió de Finances) i els grups de treball que es cohesionaven amb la Coordinadora, un espai obert que s’entén com una microassemblea per les decisions immediates. Pel que fa al Programa Electoral, es va decidir, encara que cal anar perfilant el model, fer-ho a través de 4 eixos amb trobades obertes per tractar-los i una jornada a mitjans de novembre com a colofó participatiu i inclusiu. La Llista Electoral, es va acordar que s’elaboraria en base a la recerca d’una gran participació ciutadana i a través d’unes primàries obertes per tal de fer-la el màxim de plural, unitària i representativa.

Davant de l’existència d’un projecte grupuscular (Guanyem – Capgirem Mollet) d’algunes de les persones que van renunciar a participar a aquest projecte obert anomenat Crida per Mollet, es va aprovar per unanimitat emetre un comunicat titulat “Crida a laconfluència per guanyar Mollet”. En el text, s’emplaça a tots els actors del moviment popular molletà a cercar camins d’unitat comprometent-nos a “treballar per aquest objectiu fins l’últim dia, comptant amb tots i totes, des de baix i democràticament”. També s’interpel·la a la gent de Podemos, que encara estan en fase de creació, però que se’ls espera com a part importantíssima d’aquest camí que emprenem per conquerir les institucions i deixar-les al servei del poble.

Fins el moment, encara estem en fase de Crida. Aquesta fase en la que un grup d’activistes, cada cop més nombrós, fa una crida a la població de Mollet perquè s’alci d’una vegada contra el sistema que ens governa i condemna. Una crida que a l’octubre començarà a ressonar pels barris de la ciutat, proposant un projecte emancipador en el que “per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”. Una crida que, com algun membre pronosticava, seguiria fins l’afonia, perquè totes ens escoltin, perquè totes hi siguin, perquè totes decideixin i totes, juntes, ens governem. Una crida que ve d’antic i muta, que alguns ja escoltàvem al nostre cap amb cançons com la d’Inadaptats, una crida que s’ha instruït i, a part de cridar més alt, crida més eficientment i esdevé més precisa quan assenyala els problemes d’arrel i ofereix solucions conseqüentment radicals. Una crida cada cop més coral, més plural, i harmònica en la convicció de guanyar-ho tot, per canviar-ho tot. I per fer-ho en unes eleccions municipals, o a l’alba del darrer dia d’una Vaga General Indefinida. Una crida on la veu de la nostra generació hi té un megàfon reservat.

Dis-me, dis-me,

com evitar caure en l'abisme
Si no és unint les forces per a provocar un sisme
Dis-me

com atacar, com acabar amb el capitalisme
La nostra ràbia convertida en vandalisme
Bussines, tràfic d'armes, màfia, urbanisme
L'ésser humà el paradigma de l’egoisme
Periodisme comprat per política
El poble esclatarà com una bomba atòmica

Together we'll rise,
Sigue tu corazón
Together we'll rise
Hui serem un cicló
Together we'll rise
La unitat és la solució
Sigue el movimiento de nuestra generación

 fitness, mercantilización, mentira i business,
Repressió, corrupció, tauromàquia, espanyolisme, el lago de los cisnes.
Democràcia guardiana se reduce a bombardear y violar niñas Afganas,
la doble moral cristiana, hipocresia en semana santa.
Otro desahuciado, otro rescate a la banca, otro mercenario. Otro empresario que roba,
aquí seguimos dando guerra, aquí seguimos con un pie en la soga,
la tele es droga, el consumismo te ahoga,
la guardia civil te para, te cachea y te interroga,
la publicidad, la moda te la tragas toda,
Andreita Fabra que se joda, por demagoga,

no resulta fácil,
Amancio Ortega no

es un héroe que da trabajo, es un nazi,
ací som poble en moviment, portem memòria, unitat front popular, fins la victòria!

Escolta com la ràbia batega al teu pit
Combat a les arenes del que no està escrit
Escriu les coordenades cap a l'infinit,
Creixen les forces!

En cada poble, en cada persona
Existeix un sentiment
Per cada injustícia, la terra plora
Serà millor que no jugueu amb el present

És hora de canviar la història
Busquem la glòria
El cel és ras però se sent com trona
Per les valls ressona
Som l'efecte papallona
Gota a gota junts avançarem com una ona