Desobediència

El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana la defineix com l’acció de desobeir o la disposició a desobeir. I en tercera accepció en destaca la desobediència civil com a sinònim de la resistència no-violenta. Al revers, l’obediència es defineix, entre altres, com l’acció d’obeir, el domini o subjecció sobre persones o pobles o la fidelitat del súbdit al sobirà.

En el context polític en el que ens trobem, la lluita popular per l’alliberament nacional del principat de Catalunya,  és inapel·lable la desobediència. Si no desobeïm no podem ser lliures.  Si estem “dominats o subjectats” per l’estat espanyol no serem mai lliures, si restem “fidels com a súbdits vers un sobirà” no serem mai lliures. La llibertat és l’antítesi de l’obediència. I aquesta obediència és la llei i avui es diu Constitución. La llibertat no es pot basar en lleis, sinó en el respecte de qui pensa diferent. Sabem que la manera de resoldre aquest conflicte és votant, el referèndum d’autodeterminació. Sembla ser, però, que el que no tenim clar és que la via per plasmar-lo és la desobediència.

Quan Rosa Parks (veure Postals revolucionàries: Consciència) es va negar a cedir el seu lloc de l’autobús a un blanc no ho va fer perquè estigués cansada i busqués que la panyessin (el nostre “Espanya ens roba” i el Pacte Fiscal com a solució). Ho va fer “perquè estava cansada de cedir”, va refermar la seva sobirania personal sota un criteri de principis, va desobeir la llei. Això va encendre tot el moviment pels Drets Civils que va significar un gran pas en la lluita contra l’exclusió racial als EUA (que encara persisteix).

Potser Gandhi és qui més popular ha fet la desobediència civil, però jo prefereixo anar a buscar Henry David Thoreau (1817-1862). Filòsof, naturalista i poeta estatunidenc va escriure al 1849 “La desobediència civil” on explicava la seva experiència personal i definia la seva idea política al respecte. Tres anys abans havia estat empresonat per negar-se a pagar els impostos al govern. Ho va fer com un acte de desobediència contra l’esclavatge regnant als estats del sud i la guerra contra Mèxic. Va acabar doblement emprenyat, doncs només va passar una nit a la presó, ja que li van pagar la fiança. Com a principi de la resistència no-violenta, la desobediència civil és el rebuig actiu a unes lleis, govern o poder d’ocupació. Thoreau es basa en l’autosuficiència, en el fet que no és necessari lluitar físicament contra aquest govern injust, sinó que el que cal és no donar suport, no participar en la injustícia. Si les que aguantem deixem de fer-ho, qui es recolza sobre nosaltres caurà.

I quina manera més maca de començar un nou país que desobeint? Potser així, a part de canviar l’organització territorial ens anem tornem més sobirans i tenim mitja cursa feta per continuar alliberant-nos. Per desobeir a Wert i tenir una escola com volem. Per desobeir Gallardón i els nostrats i que les dones pareixin quan els doni la gana. Per desobeir la Troika i no pagar el deute il·legítim que se’ns imposa i ens condemna. Desobeir, per ser lliures, sense imposicions, sense cap obediència que coarti la plena llibertat d’aquest poble. Perquè pot ser molt maco unir un tros de la nació de nord a sud agafades de les mans, però tinguem clar que el que cal és desobeir, perquè sense desobediència no hi haurà independència. Perquè si la independència ha de servir per alguna cosa, és per canviar-ho tot.

Article original a: http://www.contrapunt.cat/carta/19956/desobediencia