A mitjans del s.XVIII els escriptors occidentals ja
mencionaven un “joc asiàtic” que els havia arribat del Japó, que segons la
Viquipèdia va ser inventat a la Xina. L’origen, segons l’enciclopèdia lliure,
es troba en les arts marcials, en els clàssics moviments. Així, la pedra és un
atac directe, el que vindria a ser un cop de puny. La tisora és un atac als
ulls o al nas (per les narius). I el paper és el moviment de defensa, tant
respecte la pedra (aturant el cop de puny) com respecte les tisores (enfront la
cara amb el palmell mirant a dreta o esquerra). Si més no, això trontolla una
mica quan ho extrapolem a les normes del joc: la pedra trenca les tisores, que
tallen el paper, que embolica la pedra tancant el cercle.
Hi ha un llarg seguit de metàfores per representar cadascun
dels moviments. A la pedra l’equiparen al poder, a la força o a l’agressió, característiques
que li escauen perfectament. Al paper li correspon la passivitat, la cautela,
la saviesa i els diners, trets que se m’escapen una mica més que l’anterior. I
a les tisores li toca la perversió, el mal i la tecnologia. Aquestes característiques
no queden relacionades com en el joc, com tampoc sé trobar-li cap relació.
Inclús amb algun joc gràfic hi troben una altra relació: el
puny tancat alçat per qui crec que és Mandela, el paper en l’inconfusible Adolf
i les tisores als braços de Richard Nixon. A més, hi ha multitud d’expansions,
entre les que “pedra, paper, tisora, llangardaix i Spock” de “The Big Bang
Theory” és una de les més conegudes.
No és estrany en les darreres mobilitzacions escoltar la
comparativa de que “si continueu amb les tisores... pedra, pedra, pedra!”, o
alguna cosa així. M’agradaria donar-li forma a una possible representació del
joc, seguint aquesta consigna i la relació entre els tres moviments.
Pedra
Tot comença amb una gran pedregada. La pedra és el cop del
poble quan s’aixeca. El puny tancat, un cop de força. Una pedra comença la
revolta que esdevé revolució. La pedra és la terra, la forma més natural, i més
animal. Però per fer la pedra, com en el moviment del joc és necessari ajuntar
els cinc dits, cal la unitat. I així, quan es llença la pedra, ja s’ha fet molt
camí. Finalment, la pedra derroca.
És on es signa la pau. Són les lleis que fixen la treva
entre els dos contrincants que acaba amb la(les) pedra(es). El paper no es d’un
sol ús, constantment és reescrit. Al capdavall sempre hi ha un espai buit per
escriure-hi noves normes i un pot de corrector per si cal canviar-ne alguna. Al
paper s’hi poden escriure veritables bajanades, salvatjades i sempre
injustícies. I és, on mai s’hi ha escrit el millor conte.
Tisora
La tisora és silenciosa. Mica en mica va esmicolant el
paper. La tisora, òbviament, són les retallades. Les retallades de drets i de
llibertats. No és un cop sec, són reiterades apertures i tancaments de fils que
van tallant tot el que troben. Quan el fil et frega no fa mal i si no t’hi
fixes, ni ho notes. Però poc després comences a perdre sang i a sentir el
dolor. Depenent de la teva naturalesa trigaràs més o menys a curar-te, però
segur que et farà mal. I si no prens les mesures adients per sufocar el
problema encara se’t pot infectar.
I ara toca pedra
El que ens intenta vendre el sistema és que la solució a
tant tall és que ens venguem la sang. Les tisores continuaran i no podem
escriure “PROHIBIDES LES TISORES” perquè ja no ens queda espai entre els petits
trossos de paper que ens queden. També pot ser que ens trobem amb qui ens diu
que la solució són moltes tiretes, tiretes pertot arreu i iode per la infecció.
Altres, tossuts, seguim pensant que cal tornar a la pedra. I no ha de perquè
ser agressiva, la pedra, també és el primer que es col·loca per construir
quelcom des de la base.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada