Preguntes de les preguntes

Tenim data: 9 de novembre de 2014. Tenim preguntes: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” i “En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?”. Tenim eufòria, alegria, entusiasme i moltes ganes. Tenim papers per fer butlletes, capses per fer urnes, propostes i respostes, col·legis i gent per anar a votar. Tenim una gran responsabilitat històrica, una llarga lluita al darrere i una forta ambició democràtica. Però malgrat tot, ens falta el més important: saber com hem de fer el referèndum, conscienciar-nos i prendre el coratge necessari per assumir que cal desobeir.

El conflicte democràtic

Al cap i a la fi és com si no tinguéssim res. Com qui fa una marató i després de quilòmetres recorreguts i forces gairebé exhaurides rep una ampolleta de beguda isotònica que li permet continuar la marxa. La marató no és, però, la independència, és la consulta. És a dir, no hem acabat ni el camí que cal per poder realitzar-la. Quim Arrufat ja va titular l’escenari en el que ens plantem: el conflicte democràtic.

El govern pretén que aquest anunci sigui una mesura de pressió per forçar al govern estatal a negociar una consulta pactada. Altre cop la presa de pèl de dilatar el procés intentant dialogar amb una paret. Ho han deixat ben clar, no. I ho han matisat, que no. No puc comprendre com es pretén canviar això, però sobretot perquè no crec que dues màximes del president de la Generalitat s’acompleixin: “que la consulta es faci” i “que sigui dins els marcs legals”. Al setembre ja vaig plantejar la via per assolir aquesta fita: la desobediència. Ara ja és imperativa la seva entrada en debat. Quants nos caldran per assumir-la? Es sacrificarà la consulta per no desobeir?

Aquesta qüestió és la primera de les cinc preguntes que el periodista Roger Palà fa al president: estan el govern i el president disposats a desobeir la llei espanyola? Podem deduir fàcilment que la resposta serà negativa i, per tant, ens porta a la següent: si no desobeeixen, dissoldran el Parlament i convocaran eleccions immediatament? A aquesta la segueixen dues més, però m’agradaria destacar la cinquena i darrera: si l’estat cedeix i planteja una consulta vetant la independència, replantejarà les preguntes i la data per fer-la possible? I aquesta és la que em fa creure que se’ns fa molt coll amunt la independència. Aquesta serà la via d’escapatòria de CiU, la darrera de les traïcions.

Un altre periodista, Antonio Baños, titulava “Embogiran” el seu article d’eldiario.es. És una referència a les paraules de Joan Tardà respecte la caverna de Madrid, quan s’assabentessin de que anem de debò. El que m’agradaria destacar de l’article és la felicitació (cursi) que fa al poble català organitzat. Subratlla la pedagogia que hem fet tota mena de col·lectius per fer possible aquest èxit democràtic. Doncs, si bé és el poble organitzat qui ha fet possible aquest segment del recorregut, deixem que sigui el poble organitzat qui el continuï fent. El Quim té raó quan evidencia que no s’ha comptat amb la societat civil per elaborar aquesta pregunta, per decidir aquesta data. Ha set feina de despatxos. De la feina institucional només n’hem tret frustracions i el coratge l’hem guanyat als carrers, i no als despatxos. Deixem, doncs, que sigui el poble qui faci el camí, sobretot, perquè sigui el poble organitzat qui, des del carrer, s’encarregui de construir el nou país.

Què? sí o no?

El 10 de juliol de 2010 el poble va sortir al carrer en resposta a la negativa de l’estat espanyol de pactar un moderadíssim estatut, que, com és obvi, seguia en la línia autonomista. Contra pronòstic, aquella manifestació que sortia frustrada per l’enèsim intent d’encaix a l’estat esdevenia il·lusionant per la nova (i de llarg en moltes) vindicació presa: la independència. Des de llavors no es van fer consultes arreu de Catalunya pels municipis votant sobre el federalisme, no es va crear una assemblea amb grans ambicions i esdevenint una gran estructura política per caminar cap a l’asimetria territorial d’Espanya, no van sortir masses mai vistes de gent cridant eslògans confederals, ni es va fer una cadena humana per seguir encadenats en un lloc on hi som incòmodes. Va passar tot això per quelcom molt definit: la independència.

La crítica doncs està servida. Les primeres responsables són aquelles organitzacions que han volgut diluir la lluita del poble organitzat fins ara. No els tocava UDC i ICV determinar tant la fita d’aquesta lluita. També en són còmplices la resta, tot i que a les CUP se les poden descarregar donat que han tingut poc o gens pes alhora de prendre la decisió, pel que han manifestat els diputats.

I Si/No, què?

Aquesta desfeta de pregunta genera grans dubtes alhora de prendre una decisió al respecte. El primer, i de calaix, és el que suposa l’existència de l’opció d’esdevenir un estat, però no independent. Això s’entén només si no es tenen en compte els darrers 300 anys (i si no volem pecar d’historicistes, els darrers 30 anys), que demostren la incapacitat de l’estat espanyol d’assumir les reivindicacions catalanes (i de la resta de pobles de l’estat) i constituir una federació de pobles. És el que s’ha estat provant i la frustració del qual genera aquest escenari per l’independentisme.

Llavors, si no veiem possible aquest encaix (i per això, doncs, estem com estem), què n’hem d’esperar d’aquesta resposta? Més fum. I encara pitjor, pot ser la palanca de pacte per acabar de manipular la consulta. D’això en parla Josep M. Colomer a El País sota el títol “Dos preguntes sinrespuesta”.

I No/Sí, perquè no?

També fa esment en l’article de la impossibilitat de votar No i Sí. És a dir, votar en contra de que Catalunya sigui un estat i a favor de la independència. Són (més) barreres al procés perquè exclou els antiestatalistes. Es condiciona, doncs, la independència a que aquesta sigui mitjançant un estat, per remoure-ho tot i no canviar res. Va ser el primer que se’m va passar pel cap mentre escoltava al Mas recitant la bona nova. I no vaig trigar a veure que no era l’únic llunàtic que em trobava en un cap de carrer: enfront la possibilitat històrica (que també està per veure) de poder decidir sobre la independència d’aquest poble i la incapacitat ideològica de poder-ho fer per haver de renunciar a quelcom tant transcendental. Al Facebook de seguida va néixer l’agrupament en torn aquesta resposta dient: “Si no podem votar No + Sí, no és un referèndum lliure, sinó una trampa al servei d’un món fet d’estats”.

“Aquí no es vol votar per un poder constituent, sinó per una nova transacció entre elits autoritàries”. Així continua l’activitat del grup No + Sí una estona més tard. I és una altra trampa de les preguntes, els pals a les rodes per a que aquest no continuï amb un procés constituent i es pugui utilitzar la independència per canviar-ho tot.

Doncs Si/Sí!

Tenim molts dies fins el 9N marcat al calendari. Moltes setmanes per cuinar i recuinar l’opinió pública des dels despatxos i les antenes de la Diagonal. Molts mesos per reconduir, avortar o enverinar el procés. Molt marge, malgrat ser realment poc temps, per redefinir postures amb noves etapes que s’aniran esgotant.

Si més no, queda la pregunta de “i si demà fos el dia, què?”. Llenço, per acabar, una proposta per empassar-nos el tràmit de la primera de les dues preguntes: prendre’s el primer com un “si” condicional, sense accent. Si no hi ha més remei... si malgrat això podrem reconduir-ho... si l’entusiasme resisteix... si és que hi ha d’haver algun moment pot ser-ho aquest... si assumim contradiccions... Si podem, ho farem!