El partit més important de la vida [I]

Primer temps ¹ 

No és un partit típic, però el veiem cada setmana. No té temps limitat però tard o d’hora s’acaba². Sempre escoltem la cantarella del partit del segle, el més important de tots. Però jo, més agosarat, m’atreveixo a anar més enllà i dic que aquest al que em refereixo és el partit dels segles³. Alguns fanàtics del futbol sobrevaloren aquell partit que tan esperen i fan que el món giri al voltant d’aquesta obsessió. El partit del que us parlo, fa que fins i tot els que se’n vulguin desentendre  vegin com tot en queda condicionat.  I és que el matx que ara us narraré és el més important  de la vida.

L’estadi és ple de gom a gom, no hi cap ni una agulla i la gent s’aglutina a les grades, on no hi ha butaques perquè hi càpiguen molts més⁴. Els periodistes tenen les seves cabines reservades amb tots els mitjans necessaris per narrar el que veuen, ben a prop de la tribuna principal, on seuen els dirigents per contemplar l’enfrontament. L’ambient és ensordidor del munt de cridòries que s’escolten, totes bramant alhora que fins i tot costen d’entendre. La megafonia, a elevat volum, comunica als assistents l’inici del partit⁵.

Els dos equips ja són al túnel de vestidors preparats per saltar al terreny de joc. Els tècnics, es saluden amistosament amb una cordial abraçada abans que els jugadors apareguin al damunt la gespa. Quan comencen a sortir els rivals el primer que sorprèn és la curta plantilla de la que disposa l’equip blau. Sols tres atletes formen part del primer dels contrincants, que per molt que siguin els millors del panorama actual, sembla difícil que puguin sortir vencedors d’aquest enfrontament⁶. Els contraris, amb uniformes vermells un pèl destenyits i amb algunes mancances en l’equipatge, fan por de veure de tants que n’arriben a sortir. Són molts, es fa difícil poder-los contar i són els que més entusiasme desperten als hooligans  dels extrems de l’estadi⁷. Amb el seguici, per descomptat, apareixen els àrbitres, que no dubten a posar ordre entre la gentada de l’equip vermell. Amb el reglament a la mà, només permeten que uns quants d’ells juguin el matx, i com de ben sabut és que els hi regalima tinta blava de les butxaques, fan seure els més bons i desconvoquen els cracks del club nombrós⁸.

La sort ha fet que el sacada inicial li correspongui a l’equip blau que han encertat bé el cantó amb el que cauria la moneda. Al sonar el xiulet inicial els jugadors de l’equip vermell comencen a córrer darrere la pilota sense haver definit cap esquema tàctic ni haver preparat cap estratègia enfront els defectes del rival⁹. L’equip blau sap com defensar la possessió de la pilota i de seguida troba complicitats amb alguns jugadors contrincants. D’aquesta manera, despisten l’adversari fent que aquest es marqui el primer gol de la jornada en pròpia porta. Amb els primers minuts exhaurits el marcador ja reflexa la victòria visitant. Si l’error de l’equip vermell ha commocionat a tota l’afició, no ha servit perquè aquests es posin les piles i en poca estona ja reben el segon tanto amb una internada sensacional del centrecampista blau¹⁰. Per la contínua i insalvable descoordinació vermella els gols no paren d’arribar i el marcador ja mostra un clar avantatge de 4 a 0. A punt d’esgotar-se els primers 45 minuts, una bona compenetració de l’interior esquerre amb l’extrem del seu carril fa que l’equip vermell anoti el seu primer gol amb badada blava inclosa. Si més no, l’àrbitre, que ha estat el cas, xiula una falta prèvia i anul·la el gol. I encara més, decideix, altre cop amb el reglament a la mà, sancionar l’acció amb la pena màxima. Com era d’esperar, tot i l’esforç del porter per evitar-ho, la pilota entra dins la xarxa i deixa pel descans un escandalós 5 a 0 a favor de l’equip blau¹¹.

L’afició, que s’endinsa en aquells moments a l’interior de l’estadi per fer temps durant la mitja part, comenta que tampoc és sorprenent el resultat, que com que sempre guanyen els blaus perquè són més bons, és normal el que està passant. Entenen que és una tasca difícil i, com és d’obviar, veuen com a culpables del desavantatge els jugadors vermells que no han sigut capaços de defensar bé l’avantatge inicial¹².

1)      Torna al text i segueix les següents indicacions: Llegeix el text obviant les marques numèriques. En acabat, torna a llegir el text aturant-te en cada marca per llegir la seva descripció.

2)      Fins ara el partit sempre ha acabat per abandonament d’un dels equips. Aquest equip sempre ha perdut i fins que no guanyi no podrà mai decidir donar el partit per acabat.

3)      Precisament dels segles XIX, XX i XXI. D’ençà que preneren forma els dos contrincants un cop acabà el partit que els havia precedit durant molts segles i en el qual jugaren plegats.

4)      L’estadi és la societat en la que vivim i on estem condemnats a viure en condicions injustes i desproporcionades, sense les comoditats que ens podríem permetre. 

5)      Els mitjans de comunicació s’encarreguen d’explicar-te el que passa sempre al costat dels qui manen, que són els que els mantenen i els que els diuen on rau la importància –i per tant el que cal dir- de totes les coses en cada moment. Alhora són l’altaveu dels mandataris i la seva veu s’escolta més que totes les diferents veus que sonen a l’estadi i que no tenen el permís dels seus amos per poder-se fer escoltar.

6)      Els blaus són els opressors, altrament dits burgesia en la societat en la que vivim. Són minoria, una minúscula porció de tota la gent que omple l’espai. Són els millors perquè són aquells que han rebut la formació més adequada des d’infants i, alhora, perquè els dirigents del club blau han sabut pescar aquelles promeses d’entre totes les canteres.

7)      Altrament dits classe treballadora, són els oprimits. Aquells que amb prou feines poden participar en el partit donades les escasses possibilitats de què gaudeixen. Alhora són aquells que reben més suport dels aficionats més fidels, aquells que saben que el que es juga en el partit no és sols un resultat o un altre, sinó molt més. Els que creen càntics i els que veneren més als antics atletes que més entre les cordes havien posat a l’equip blau.

8)      Són els jutges, aquells que decideixen el que es permet i el que no es permet fer i els que imposen els càstigs pels infractors del reglament, que és  text que defineix les normes del joc. Si més no, és un text escrit per l’equip blau, el que es va inventar el joc i va establir ja fa molt temps les regles de participació. D’aquesta manera opten des del primer moment, mostrant-se imparcials és clar, per desafavorir a l’equip vermell de totes les maneres. Primer de tot trien per participar en el partit aquells que els semblin més aptes per  la victòria dels seus aliats. I per si fóra poc, els jugadors que més difícil els poden plantejar el partit a l’equip blau els fan fora del matx. Perquè ens entenguem vindria a ser allò que al llarg dels anys ha rebut varis noms (exili o il·legalització, per exemple).

9)       La classe treballadora des de fa molts anys ha intentat sempre posar-se d’acord per mantenir una estratègia conjunta, però tots han volgut marcar gols i pocs han volgut sacrificar-se ocupant les posicions menys atractives. Els pocs moments en els que han sabut dur a terme una jugada conjuntament han aconseguit marcar gols. Si més no, ben aviat els blaus han sabut capgirar el marcador i posar-se altre cop per davant aprofitant les noves discrepàncies estratègiques que han sorgit dins l’equip vermell. Així, han desaprofitat reiteradament les opcions importantíssimes per guanyar el partit.

10)   Com es diu en altres blogs, “la idea és vèncer, si no es pot convèncer i si tampoc es pot confondre”. I això ho sap perfectament l’equip blau, de manera que utilitza les seves capacitats (enganyar, coaccionar, despistar...) i els mitjans que té al seu servei per utilitzar els adversaris al seu favor. Així veiem com gent humil de classe treballadora quan tenen l’oportunitat d’enfrontar-se als blaus no donen la talla i passen a creure’s les seves mentides, i a més no aprenen dels seus propis errors. Apareixen aquells espavilats que busquen el centre intentant definir la societat com una divisió a parts iguals i enmig de la confusió dels jugadors vermells es colen fins on volen i assoleixen els seus objectius amb facilitats.

11)   I l’energia per continuar corrent darrere la pilota la trobem en aquelles petites victòries que ens animen. Petits passos que sorgeixen del treball mutu entre la classe treballadora, que quan es posen d’acord alguns d’ells són capaços de posar entre les cordes a la burgesia. Si més no, aquests no dubten en utilitzar altre cop els seus mitjans –en aquest cas els més bruts, injustos i escandalosos- per capgirar la situació i fer com si aquesta petita victòria fos la causa d’una altra gran derrota.

12)   Els espectadors no som capaços d’analitzar bé el partit. Assenyalem els nostres com a culpables, i no com a unes víctimes més. No veiem que el que hem de criticar és el propi partit, les condicions en les que esdevé l’enfrontament i tot el que hi gira al voltant. No es tracta però de plànyer els jugadors vermells, que de tant orgullosos no són gairebé mai capaços d’assumir les seves errades. Decidim no jugar el partit, boicotejar-lo i no voler jugar-hi mai més... És una llàstima que sols guanyant ho podem donar per acabat.

Companys i companyes, això és la lluita de classes, allò que determina tota la nostra vida. Benvinguts a un bloc on això, com en la vida, serà l’eix central sobre el que tot girarà.