“[...] a nosaltres els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. [...] Una Catalunya alliberada de l’Estat espanyol, us asseguro amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, tenen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant, és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia.”1
Aquest és un fragment del discurs emès a l’octubre de 1919 a l’Ateneu de Madrid per Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”, dirigent obrer de la CNT. És una mostra de la relació entre l’obrerisme i l’independentisme en un moment en que el partit de la burgesia catalana, la Lliga Regionalista, eclipsava el catalanisme. Avui aquest catalanisme l’eclipsa CiU, i inclús molts d’ells ja s’han apuntat al carro de l’independentisme al tornar a veure’s frustrades les aspiracions que sempre ha tingut la burgesia nostrada per dominar Espanya. Però no ens enganyem, aquest independentisme no és el nostre.
L’independentisme burgès el que busca és dominar a la classe treballadora catalana i veu com una altra burgesia més gran, l’espanyola, n’extreu els seus fruits. Amb aquesta finalitat, encoratgen als catalans a lluitar per l’anomenat concert econòmic, mostrant-nos que el que busquen no és un interès social, sinó econòmic. Ergo, interès de classe.
El nostre interès de classe, si més no, és un altre. És l’alliberament nacional com a pas previ i necessari per la Revolució Social. No podem ser lliures si estem oprimits nacionalment, primer de tot, perquè aquesta relació condicionarà sempre les nostres accions ja que mentre tinguem el problema d’Espanya, els catalans, no ens podrem posar d’acord per alliberar-nos socialment. Aquells recelosos amb la independència de Catalunya han de ser justos amb un dels pilars de l’esquerra: el dret d’autodeterminació dels pobles. Dins la dicotomia opressors – oprimits, Catalunya està oprimida per Espanya i si el que volem és acabar amb tota opressió, hem de començar per l’opressió comuna.
En cap cas és un trencament amb la classe treballadora espanyola com la pertinença a Espanya no és un trencament amb la classe treballadora mundial. L’alliberament nacional és una parada en el camí, mai el final. Qualsevol que sigui d’esquerres no sols ha d’estar d’acord amb la independència de Catalunya, sinó ajudar a assolir-la.
1 Molas, Isidre: Salvador Seguí. Escrits. Barcelona, Edicions 62, 1974, p.53
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada