Postals revolucionàries

Només són personatges. Lluny queda el culte a la personalitat. Res de mitificació, ni alabances desmesurades, ni sobreexposició d’unes cares per damunt de l’anònima imatge de la classe treballadora. Ni tan sols és l’assumpció a algunes persones de les frases que han popularitzat, potser altres ho han dit abans. I encara més, potser la interpretació del que han dit s’ha vist transformada. Allò important és què es diu, i per què. El personatge sols exposa el context i facilita la concepció d’allò que de manera sintètica s’exposa en la seva cita.

Són cites, simplement. Constantment tornen a vindre per recordar-nos allò contra que fa segles que lluita la classe treballadora. També esdevenen el resum de tot un ideari, d’unes experiències o definitòries conclusions.

Es tracta, doncs, d’una exposició d’un seguit de cites cèlebres fetes postals. Per encartellar, per serigrafiar en una samarreta o dessuadora, per compartir per les xarxes socials o per una plantilla per fer grafits. Tant se val, feu el que us doni la gana.

Un seguit de cites cèlebres repartides en cinc conceptes que esdevenen un recorregut necessari per la Revolució: pensament, veritat, consciència, acció i violència. Cinc conceptes exposats a través de cinc capítols.

I com a tall d’exemple, vet aquí tres personatges històrics que han marcat considerablement el pensament i l’acció de la lluita social catalana, europea i mundial.

Darrerament molt popularitzada, ja la vaig citar més àmpliament en l’entrada “Alliberament nacional per la Revolució Social” i per això no m’hi estendré. És molt útil per esvair dubtes sobre la imatge de la independència catalana lligada a interessos burgesos i per fer palès que per la classe treballadora el procés és més positiu que negatiu. I el que fa la cita més condescendent, i que per la seva importància així queda notat a la postal, és que això ho digués a l’Ateneu de Madrid.

Segurament que aquesta cita ens porti a pensar en aquella altra tants cops reproduïda pertot arreu. Aquella cita que el Che Guevara va ser qui més la va popularitzar però que abans ja havien reproduït altres personatges com La Pasionaria, José Martí o el mateix Zapata: “Prefereixo morir dempeus que viure sempre agenollat”. Aprofito per explicar alguns buits que trobarem: no hi serà ni Marx, ni Engels, ni el Che, i no per apartar-los, sinó per ser els clàssics personatges de “postal”.

És l’afirmació de que és tant forta la consciència i tant important la lluita que la revolucionària es predisposa a donar-hi la vida abans de perdre la lleialtat. Allò en que va fracassar Winston Smith (1984) quan finalment va cedir en el seu amor cap a la Júlia i va trair el principi que més fortament havia aconseguit mantenir.

És dir que si la vida requereix submissió, la mort és implícita a la lluita, i viure insubmís, és un acte més de Revolució. I això, s’accepta com a principi inalienable de qui ja ha adquirit el compromís.

Un dels tridents revolucionaris per excel·lència. Els passos que l’intel·lectual fundador del PCI demana a la classe treballadora per alçar-se contra l’opressió. És necessària la intel·ligència per combatre l’hegemonia de la que ens parla en els seus escrits. És necessari l’entusiasme que es desprèn de la conscienciació necessària per lluitar contra l’opressor, perquè ja sabem que partim amb un gran desavantatge. I és necessària la força a través de l’acció organitzada, segurament en els temps que corren, no-violenta, però radical i incessant.

Em fa l’efecte que, tot i que mai hagi caigut en l’oblit, ara Gramsci i aquesta cita estan de moda i es multipliquen arreu: en cartells, en la boca de les actuals portaveus dels moviments socials i polítics anticapitalistes o en les lletres d’algunes cançons com “Necessitarem tot l’entusiasme” d’At Versaris. I és que potser, comencem a guanyar l’hegemonia.

1- Pensament

Cal tornar-hi sovint. Quan analitzem, ni que sigui molt per sobre, l’actualitat amb la que se’ns bombardeja, és necessari tornar tan enrere com calgui a veure què en deien els pensadors. Cal tornar als seus escrits sovint, perquè sovint encara són presents els maldecaps pels que filosofaven i en els que encara som sotmesos. Malauradament és quelcom que també es perd. I no només el record dels precedents, el que es perd és l’hàbit de pensar, de ser crítics amb el que ens diuen, de plantar llums i taquígrafs per tot i sempre. I això no és per un progressiu desinterès de la gent en reflexionar sobre el que passa i per què passa. Això és volgut, i no d’ara, sempre. Ens volen ignorants per fer-nos més submises.

Ells tenen les seves escoles on els ensenyen com ser excel·lents gàngsters del capital. Escoles on només hi arriben ells, o els que els hi són purament submisos, perquè només ells poden permetre’s el que costa aprendre com alçar-se aixafant els altres. ESADE, IESE... a aquests llocs no arribarà ningú que es proposi destruir el sistema. Nosaltres tenim les nostres escoles, humils i austeres, segrestades, però, per un estat que juga amb l’educació com si fos un negoci. Tenim el que tenim perquè ho hem lluitat i perquè a molts els va valer la vida. 

A Ferrer i Guàrdia, i al conjunt de l’Escola Moderna i del moviment obrer que l’impulsà, li devem molt i encara ara tenim molt d’on aprendre. Quelcom tan simple com una editorial de llibres de text per alumnes va atemorir enormement al règim de la Restauració. Els feia por tindre una massa de gent crítica, ben formada i ben informada, que pogués destituir el sistema. I encara ara els fa por, i per això tenim escoles per rics, i escoles per pobres, educació privada i educació pública. I a sobre, veiem com la nostra encara se la carreguen més.

Potser amb tanta intel·lectualitat es fa ferragós entendre tots els conceptes del pensament revolucionari. Potser és massa complicat entendre totes les teories, les tesis, els arguments o els principis que ens exposen pensadors al llarg dels segles. Potser, però el que volem, pel que lluitem, és quelcom tant simple com la vida digna.

Estem cansats de la cançoneta del “no és possible”, de que és molt maco el que diem però no es pot aconseguir, és impossible. Estem farts d’escoltar que allò que creiem no pot ser. Sí que pot ser, sí que es pot i no, no és utòpica la vida digna.

Si més no, tal finalitat -una vida digna per totes les persones del planeta- requereix de la megalòmana derrota d’una petita porció de terrestres. La minoria que esclavitza té un recolzament infal·lible al llarg del temps: la llei. Com la llei que diu que això és seu, allò també i teu no és res.

La cita de Proudhon és la resposta a la pregunta que fa de títol d’una de les seves obres més populars: “Què és la propietat?” Allà, el filòsof francès exposa tot l’argumentari amb el que destrossa el concepte de propietat i el col·loca com a avantguarda de l’opressió. Amb interpretacions i reinterpretacions de conceptes com dret, llibertat, autoritat o ordre, Pierre Joseph és amb Bakunin i Kropotkin, un dels pares de l’anarquisme modern.

La finalitat de l’anarquisme, malgrat que el llenguatge ha maltractat la història ideològica, és el socialisme. L’anarquista no deixa de voler el mateix que el marxista, però la via per arribar-hi difereix. El filòsof rus, abans de l’arribada del primer estat obrer de la història, abans del deteriorament i l’evolució totalitària de la URSS, ja va manifestar que sense llibertat el socialisme no pot desenvolupar-se com a tal, de la mateixa manera que sense socialisme, sense justícia social, és banal la llibertat. 

Dos conceptes, llibertat i socialisme, que necessiten de la seva comunió per existir. Com al 1937 dos conceptes també requerien anar junts: Revolució i guerra, alhora, perquè per guanyar la guerra, s’havia de fer la Revolució. Com avui en dia també n’anem creant de nous: independència i socialisme, sense justícia social, el nostre poble no serà mai lliure.

Però altre cop el llenguatge ens fa la traveta i (ens) fa creure que amb aquest sistema sense lleis, sense autoritat, sense patriarques, ens endinsem a un món caòtic. La por al caos serveix per alleugerir les masses,  però, malauradament per ells, s’equivoquen.

Ho estem veient dia rere dia: el caos, és el sistema capitalista. I com diu Reclus, l’anarquia és el súmmum de l’ordre, com també afirmava Proudhon a “Confessions d’un revolucionari” dient, ras i curt, que “l’anarquia és l’ordre”.

El concepte d’ordre s’ha relacionat molt sovint amb la dreta, però res més allunyat. La màxima expressió de l’ordre és l’anarquia perquè és quan l’ordre és tan absolut que no cal que ningú ordeni, i aquí és on trobem l’ordre dretà. L’autoritarisme és ordre, l’acció d’algú d’imposar un ordre determinat... ordenant.

Molts cops m’he trobat amb estupefacció per part de qui no entenia les meves concepcions llibertàries amb el meu convenciment independentista. Cal tornar als pensadors, i un dels grans és l’occità fundador de l’SFIO, qui fa una defensa del patriotisme a través de l’internacionalisme. En una línia similar també defensaria la tradició en la seva concepció: “Tradició no vol dir preservar una cendra, sinó mantenir viva la flama”.

2- Veritat

Ciceró deia que no hi ha res més maco que conèixer la veritat, i res més vergonyós que aprovar la mentida i prendre-la per veritat. Aristòtil deia que l’única veritat era la realitat, que mai s’aconsegueix la veritat total, ni mai s’hi pot estar totalment allunyat. Victor Hugo l’assimilava al Sol, ho fa veure tot, però no es deixa mirar. I Titus Livi, que la veritat pot eclipsar-se, però mai extingir-se. 

Òbviament un debat sobre la veritat pot ser molt extens i pesat en aquest context, però sintèticament podrem trobar-hi la raó de la seva cerca. I més si a l’altra banda tenim cites com la del propagandista nazi Goebbels: “Una mentida repetida mil cops es converteix en veritat”.

No cal entrar en l’anàlisi de 1984, l’obra d’Orwell, ja que prou clar està actualment que vivim en una època d’engany universal. Les grans corporacions de mitjans de comunicació han esdevingut mitjans de manipulació, una eina més de l’estat i el sistema opressor per assolir els seus objectius. Ens menteixen quan parlen d’una Vaga General, ens amaguen la veritat quan  moren persones en CIEs o en fàbriques tèxtils de Bangladesh i ens censuren amb la imposició de condicions per desenvolupar la necessària tasca d’informar.

Per tot això, l’acte d’insubmissió que representa no creure allò que et volen fer creure i, a més, denunciar-ho i clarificar-ho, esdevenen actes revolucionaris. Dut a l’extrem veiem com l’opressió que anys enrere requeria fusells i canons per defensar-se, ara sols necessiti antenes i platós perquè tal opressió ha aconseguit entrar a les nostres ments. Ens volen fer creure que plou mentre se’ns pixen al damunt. Fins el dia que, com a l’Oceania del Socang (1984), sols el fet de pensar sigui un crim, o dit en nova parla, “crimpensar”.

Però per què s’amaga la veritat? Perquè la veritat buida els règims de la legitimitat que tenen per sostenir-se. Perquè...

Vet aquí el motiu, tan simple i tan complicat. Perquè la veritat destapa les mentides amb les que es sustenta l’opressió. Per tant, podem extrapolar que la mentida és contrarevolucionària. Però també ho pot ser la veritat, de contrarevolucionària, i això ho tenim en el populisme: una veritat que amaga una mentida encara més gran que la que la veritat despulla.

Com que estem en una època d’engany universal i com que la veritat és un acte revolucionari, aquesta és més eficient que carregar-se un explotador. Si les grans masses de gent coneixen la veritat, aquesta els empenyerà indiscutiblement cap a la Revolució, encara que faltaran altres ingredients necessaris, com la consciència. Si no, sols ens queda el dret a pataleta: sabem que ens enganyen, ens emprenya, però no fem res per combatre-ho.

Aquesta actitud de passivitat enfront la veritat, no és un acte contrarevolucionari, és simplement la conseqüència de la ignorància. Però ja sigui perquè ho pateixen concretament (retallada del sou, acomiadament, desnonament...) o per un recorregut de reflexió, qui s’empapa de la lluita ben aviat es consciencia. Per contra, qui es manté allunyat no rep la contrainformació, no se n’assabenta dels enganys (o s’hi manté escèptic) i no troba respostes ni solucions als problemes.

Així, qui no es mou no se n’adona que està explotada i, per tant, no té el punt de partida per començar la lluita. En aquests contexts, no perceben una veritat que les condiciona i que, com deia Marx és el motor de la història: la lluita de classes. S’han cregut la fi de la història, que hem arribat al punt màxim de llibertat i, com es sol dir, això és el millor d’entre tot lo dolent. Ho accepten amb resignació, però acaten. Veuen com quelcom antic la dicotomia opressors-oprimits i antiquat qui encara manté el llenguatge (d’aquí allò del 99%). I, de fet, escoltant sempre que són elements revolucionaris els que parlen des d’aquesta òptica, es fa fàcil entendre que s’assimili a un joc intencionat en el llenguatge. Però llavors, els de l’altre trinxera d’aquesta lluita, no saben el front que mantenen obert?

Havia de ser el magnat inversionista que durant el  2008 va ser la persona més rica del món (i que aquest any ha vist perdre la 3era posició que mantenia en favor d’Amancio Ortega) qui ens vingués a clarificar que, per suposat, hi ha lluita de classes. Pot quedar més clar? 

3- Consciència

Quan s’ha raonat i trobat la veritat no es passa a l’acció abans d’adquirir consciència. Significa conèixer-se una mateixa, la capacitat de mirar-se a sí mateixa i jutjar-se. D’aquesta manera una s’adona que viu en un règim d’explotació, variant al llarg dels segles, però amb la lluita de classes com a fil conductor. Aquest judici propi porta irrenunciablement a assenyalar els explotadors i a prendre la determinació de la lluita.

L’1 de desembre de 1955 Rose Louise McCailey va encetar una revolució contra les lleis segregacionistes estatunidenques al negar-se a cedir a un blanc la butaca on era asseguda d’un autobús de la ciutat de Montgomery. La llei deia que les persones negres havien  de cedir el seu seient a les persones blanques, però ella no ho va fer, va desobeir la llei. Com a conseqüència va estar empresonada, però també va empènyer Martin Luther King a impulsar el moviment pels Drets Civils que aconseguiria, considerablement, anar acabant amb la segregació racial.

Però com ella explica en la seva biografia aquesta determinació no arriba per un cansament físic que li requerís estar asseguda, és un acte d’insubmissió, de desobediència civil. I a aquesta determinació s’hi arriba, necessàriament adquirint consciència. Desobeeixo perquè la llei és injusta, i ho és perquè explota a les negres en benefici dels blancs.

Un cop prenem consciència, ja no ens conformem amb nyapes, amb pedaços que amaguin durant un temps l’estrip que tenim als pantalons. Ara, que sabem quin joc jugueu i que teniu les cartes trucades, ja no hi volem jugar. Encetem una baralla estripant la baralla i no pararem fins canviar de joc, si és que volem continuar jugant.

Trobem un tret molt important i que té molt a veure amb el llenguatge en la segona part de la cita. Es tracta del resultat de la conscienciació: existeix un nosaltres i un ells, una raó seva, i una de nostra. Va guanyant la seva raó, però veiem com es va esvaint i com la nostra comença a despuntar. I llavors, trobem evident la lluita de classes i ens plantegem: nosaltres o ells.

Perquè entenem que ells no miraran mai en benefici nostre, sinó ans al contrari, cada victòria seva serà una derrota nostra. La política l’hem de fer nosaltres, nosaltres hem de ser les protagonistes de la nostra lluita. Ja no hem de deixar ni que la política la facin “els nostres”, hem de prendre part activa, començant per casa, des del barri a la ciutat i des d’allà al país i al món, però nosaltres mateixes.

Actualment tenim una joventut que, fruit de l’alienació perpetrada pel sistema, està mancada de consciència. Ara d’opi n’hi ha pertot arreu. A part del futbol, els videojocs, les discoteques, la televisió i l’amor i el sexe desnaturalitzats. El jovent, que és qui ha d’estar a l’avantguarda de qualsevol procés revolucionari, està encantat amb el divertimento que li ofereix el sistema per tenir-lo entretingut i despreocupat del seu futur. 

Algun avenç ha de sorgir de pares i mares a fills i filles. Quelcom d’innovador han d’oferir les descendents a qui les precedeix, alguna obertura de ment, el trencament d’uns principis antiquats o l’assumpció de noves formes de vida més progressistes i conseqüents als nous temps. La joventut, per força, ha de ser revolucionària, com a mínim ni que sigui en l’aspecte filosòfic.

 Les nostres àvies es feren el primer petó amb els nostres avis al cap d’unes setmanes de festeig i les nostres mares en pocs dies ja es petonejaven amb els nostres pares (o precedents) mentre les grans s’esglaiaven per com de curta duien la faldilla. No ens podem conformar en que l’avenç avui signifiqui que la nit que ens coneixem, ja ens n’anem al llit juntes i no ens fa res anar gairebé en calces pel carrer. Aquest avenç en el pensament ha d’anar més enllà, necessita d’un judici a la totalitat, poder avançar sempre i en tot.

Per aquest avenç cal la segona meitat de la consciència. Si primer esdevenim conscients de la realitat oprimida en la que vivim, i sabem assenyalar els opressors, després hem de conscienciar-nos de que el canvi és a les nostres mans. I com diu la cançó de Brams (Guanyarem): “Deixem-nos de ser partidaris, d’una o altra cosa. Això només ens fa ser elements decoratius. Cal que deixem de ser aquells que proposen i passem a ser aquells que atenyen els objectius...”

No podem limitar-nos a crear espais solament de resistència. Ja no es temps de defensar-se, o si més no, amb l’esquema amb el que em jugat fins ara. Cal conscienciar-nos que la millor defensa és un bon atac. No un rèplica reactiva, sinó una ferma convicció proactiva, radical, concisa i inclusiva. La primera revolució és quan naixem, com cantava Inadaptats, i per tant, res tenim a perdre, tot el que tenim és per guanyar.

4- Acció

En temps de guerra la consciència arriba més ràpidament. Estàs en un context on, per imperatiu social, t’has de determinar, has de prendre una opinió sobre el conflicte i, en conseqüència actuar com creguis. En temps de guerra tot s’ennuvola, les desgràcies s’incrementen i, malgrat ser la guerra mateixa una derrota, les petites victòries s’engrandeixen. En temps de guerra no hi ha temps per la reflexió. L’agressivitat del moment et porta a no poder parar a debatre calmadament les qüestions que van prenent importància. Quan l’agressivitat del moment es tensa, l’acció passa a ser l’única determinació possible.

 La Hannah va néixer al 1906 i va morir al 1975. Per tant, la filòsofa política alemanya d’origen jueu va viure (en major o menor consciència) la guerra i la tirania, va ser present en una de les èpoques més convulses de l’Europa contemporània. Amb 8 anys va veure començar la Gran Guerra, amb 12 la Revolució alemanya del 1918, entre els 25 i els 40 va patir el nazisme i la IIGM que la van portar a l’exili i el seu compromís va quedar marcat i inalterable. Es va dedicar a estudiar els totalitarismes des de la filosofia política amb anades i vingudes entre la seva Europa natal i l’Amèrica on vivia.

Si una dona que va dedicar la seva vida al pensament i a la reflexió troba en algun context més fàcil actuar, és que l’acció pren importància ineludible. Sota un règim de terror o en un context de guerra ferotge no hi ha lloc per la discussió, i contra segons quins enemics, més val eludir la paraula i passar directament a l’acció.

La guerra civil espanyola no deixa de ser un capítol més de la lluita antifeixista. Qui no està predisposat a discutir, a acceptar el debat i acatar la democràcia, no mereix cap mena de resposta que no sigui la destrucció. El populisme taca les ments de la gent i costa arribar a aquesta consideració. Quants cops hem intentat convèncer a algú que les immigrants, per exemple, no tenen la culpa dels nostres mals i que són unes víctimes més? Durruti no ho faria. Si es trobés amb un xenòfob o feixista simplement se’l carregaria, no hi dedicaria ni un minut del seu temps.

Els temps no són de guerra, o si més no, no tan clara i declarada. Però quan UCRF (Unitat contra el feixisme i el racisme) combat, per exemple, Plataforma x Catalunya, no ho fa discutint-se amb ells, sinó contrarestant els enganys amb els que guanyen adeptes.

Un cop ens conscienciem i prenem l’humil decisió de lluitar perquè hem assumit que l’única lluita que es perd és a la que no s’hi va, que lluitant pots perdre però que si no lluites estàs perduda i que només lluitant tenim futur, la lluita s’ha de determinar. Per què lluitem? En la majoria de ments encara perdura la sensació, que tacats per les connotacions de la “democràcia” representativa, de que algú ens ha de solucionar els greuges. Pensem que hem de triar bé qui ens dirigirà i ens concedirà allò que necessitem.

Un pas endavant és la convicció que hem de ser nosaltres qui aconsegueix les nostres reclames. Que no hi haurà ningú que te les concedeixi perquè com a màxim, si això passa, haurà requerit d’una important pressió social.

Crec que és molt exemplificativa la victòria de la jornada de 8 hores a casa nostra: 44 dies va durar l’anomenada Vaga de la Canadenca, 44 dies de lluita per aconseguir quelcom tan senzill. I ara, què ens cal per guanyar això tan o més difícil pel que lluitem? Hi ha qui, des d’una òptica molt sensata opta per una Vaga General Indefinida, i en el país de la “persecució religiosa”, la crema d’esglésies i la cultura anticlerical, això ens ho diu algú des d’un monestir benedictí.

 L’anomenada Red Nun per The Guardian va saltar a la fama pel seu vídeo de denúncia contra les farmacèutiques en l’afer de la grip aviària. És metgessa i sabia perfectament què feia, i el temps li va donar la raó. Ara, després del retorn a la fama es presenta arreu del país amb un projecte molt ambiciós que impulsa amb Arcadi Oliveres. Es tracta de la Plataforma per un Procés Constituent a Catalunya, amb la que volen unir l’esquerra radical (no fer un partit!) i promoure un canvi de règim al principat aprofitant el procés destituent que porta el camí sobiranista del país i la situació general a tot l’estat espanyol.

Em sembla significatiu anotar els 4 punts clau que la Teresa demana al procés. En primer lloc, i tornant al concepte de consciència, està el que anomena la subjectivitat política, crear un “ells” i un “nosaltres”, i que el “nosaltres” sigui el subjecte polític, no els “nostres”. En segon lloc la unitat en la diversitat sense perdre l’essència anticapitalista i radical, essent totes generoses, però sense renunciar a res. En tercer lloc destaca la urgència, una mena de #tenimpressa però més complert, o com un “o ara o mai”. I en darrer lloc el que ens diu la cita escollida, quelcom que sona molt a revolució permanent. Fer i tornar a fer la Revolució és no perdre mai l’esperit revolucionari i no aturar mai el procés de canvi. No parar mai d’avançar, i com que anem molt lluny, que la prudència no ens faci traïdors, però que la pressa no ens faci entrebancar (Brams).

L’acció no pot tenir aturador, s’ha de ser constant. No decaure ni frustrar-se, mantenir-se esperançades i viure el canvi amb entusiasme són victòries revolucionàries.

Juan Manuel és molt adient per parlar-nos de constància. El seu nom, la seva imatge, ens porta directament a pensar en Marinaleda. El que anomenen “Utopia cap a la pau” i d’on el personatge n’és l’alcalde és un municipi andalús on des del 1979 el Colectivo de Unidad de los Trabajadores – Bloque Andaluz de Izquierdas (CUT-BAI) ha construït un petit oasi d’esquerres on no existeix l’atur, no hi ha desnonaments perquè les cases costen uns 25 euros al mes i la gestió la duen a terme les mateixes habitants.

Perquè com deia Bertolt Brecht, “hi ha homes que lluiten un dia, i són bons; hi ha altres que lluiten un any, i són millors; hi ha qui lluiten molts anys, i són molt bons; però hi ha els que lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles”.

5- Violència

Això no és un cant a la violència. És més aviat, un crit de denúncia de la violència, per la seva fi. Però tampoc siguem babaus, quan t’inflen a hòsties respons, és impuls. I de fet, abans que haguem iniciat cap mena de lluita violenta col·lectiva (més aviat les hem finalitzat, com a EH) ja ens tenen marcats com violents.

Els moviments socials, la mobilització popular, ha estat i està essent reiteradament titllada de violenta en els seus actes extremadament pacífics i calmats per com està la gent. Així, fins al punt de dir-nos nazis, i precisament la companya (Cospedal) del ministre (Fraga) del dictador (Franco) que s’estrenyia agradablement la mà amb el fundador (Hitler) d’això que en diem nazisme. I autocitant-me, “qui compara els escraches i el nazisme (o violència) no sap què són els escraches ni el nazisme”.

La criminalització de la lluita popular, de la que ara mateix la PAH n’és l’avantguarda en el combat contra els desnonaments, és totalment intencionada per difuminar la violència real, la del sistema capitalista.

Aquestes paraules sortien de la boca (o més aviat del cor) de la portaveu de la PAH en el mateix Congrés dels Diputats, presentant la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) davant de polítics i banquers. Els que creuen que és violent, sobretot pels fills i filles, presentar-se a casa d’una representant política a reclamar els nostres drets, inclús a crits, però no pensen el mateix de fotre fora a gent de casa seva, amb fills i filles, a la força i a hòsties deixant-la desemparada i sense poder refer les seves vides.

Els de l’altra banda de la trinxera, els de la llei a favor, els dits un temps burgesia, i ara simplement capitalistes o 1%. Aquests són els criminals, sí noia, i  els haurien de tractar com a tal.

En això crec que hem pres consciència. Quan ens manifestem i passem per davant d’una sucursal la cridòria de “Culpables, culpables...” ja és habitual. Ens cal, però, una petita empenta més, visualitzar la banca com la imatge i l’engranatge d’una cosa més gran: el sistema capitalista. Assimilem el sistema com enemic, siguem antisistema. Perquè “si el sistema és que morin 35.000 nens i nenes de fam al dia, òbviament, som antisistema”.

Perquè entenem que la violència és implícita al sistema, la defensa és legitima. Actuar en defensa pròpia sempre ha estat correcte, oi? Per tant, i sempre que es pugui, per vies no-violentes...

“Llums i taquígrafs” sol dir el primer diputat de la CUP-AE en entrar al Parlament de Catalunya. Aquesta és la seva tasca, i l’estan bordant. Però hi ha moments que per defensar-te necessites actuar amb contundència. Potser incendiar un Starbucks aporta poc a la Revolució i pot ser fàcil de criticar, però quan una comarca sencera aprofita el seu mode de vida minera per alçar-se en “armes” contra l’estat, serà violència, però totalment legítima. I només que per solidaritat amb els pobles miners d’Astúries i Lleó, tots els pobles de l’estat ens hauríem d’haver alçat amb ells i aprofitar la seva espurna per encendre una bona flama.

Ens han volgut marejar molt. Des de gamberrisme fins a terrorisme, passant per “violencia callejera organizada” i degradant la connotació del concepte antisistema. Però és molt fàcil, inclús amb violència, en aquests nivells col·lectius la lluita és un acció política. El conflicte basc és un conflicte polític, i ETA no eren terroristes, eren revolucionaris armats.

I com pensem doncs que hem arribat fins on hem arribat? Els avenços han requerit que la classe oprimida s’hagués de defensar per poder avançar, i ho hagués de fer amb violència, perquè la primera violència és la que defensa un règim. I encara ara sense arribar a la més mínima violència, qui cregui que són violents els escraches, que miri què li diu el Subcomandante Marcos i que es prepari.

Extra - Més postals revolucionàries