Arrels

“Som l’embrió polític d’una futura constitució dirigent” 

Salvador Seguí, 4 de setembre de 1920

Avui fa una any que assumia, amb la cançó dels Irie Révoltés, que el temps és or (“Zeit ist Geld”) com a rèplica a la frustració de l’acomiadat. Perdia moltes coses, però amb la puntada de peu que em feien a l’empresa on treballava, el que veia era orgull, perquè com em deia,

“Potser diràs que perdo diners, 

però jo vull veure que guanyo temps!
Potser pensaràs que el què, és un fracàs. 

Però jo vull veure que és una oportunitat.
Potser pensaràs que el com, és frustrant, 

perquè no han volgut dir el perquè. 
Però jo vull veure que és gratificant, 

justament perquè no podien dir el perquè.
Potser pensaràs que el perquè, 

és el caràcter contestatari, antiautoritari, inconformista.
Però jo vull veure que és honradesa 

amb els principis, esperit crític i potencial desafiament.

Potser pensaràs que acomiadant-me 

m'han fastiguejat les festes amb aquest fàstic de regal.
Però jo vull veure com m'han avançat 

allò que duia el rei mag Melcior, un cofre ple d'or.
Potser pensaràs que al cap i a la fi m'estic conformant.
Però jo vull veure que és 

l'optimisme de la voluntat i que cal seguir lluitant.
Potser pensaràs que és ràbia i venjança, 

però jo vull veure-hi dignitat i pedagogia.
Potser pensaràs que l'or són els diners, 

però jo vull veure que l'or, és el temps.”

Havia començat a treballar a l’empresa amb nom de capital austríaca al 2008, avançant-me a l’onada d’atur i frustració en la recerca d’oportunitats laborals per la meva generació que arribaria aviat. Feia uns mesos que havia començat Història a la Universitat amb els estalvis fets treballant mentre feia el Batxillerat nocturn i la sempre sortosa presència del suport de la família. Però calia seguir fent diners si volia seguir estudiant i, per diferent que fos amb la coherència dels meus principis treballar en un Fast Food, ja havia hagut de passar per l’“aro” de les ETT per pagar la primera matriculació a la UAB, i les condicions laborals no eren tant precàries com la generalitat d’avui.

El primer èxit, i potser l’únic perdurable en la infinitat del temps, va ser conèixer als i les que van ser les meves companyes d’aquest viatge, i compartir amb ells i elles l’aprenentatge que va significar la immersió en la realitat del treball per la consciència de classe. De totes les experiències, sobretot de les positives però inclús també de les negatives com alguna traïció puntual, en guardo un bon record, una gratitud cap a totes i cadascuna de les persones amb les que he compartit la lluita a les cantonades del treball diari en l’explotació capitalista des del mateix marge de la trinxera. Ells i elles són que floreixen una història de derrota i frustració.

Després de la primera explosió per la novetat, el restaurant on feia de cambrer, mal dissenyat per les expectatives de pervivència del boom especulatiu que a partir de 2008 van anar desapareixent, va veure com s’anava reduint mica en mica la seva activitat. Els companys anaven i venien, amb alguns adéus amargs per com guanya sempre l’empresa i propaga frustració entre antigues companyes. Però més enllà d’anècdotes que podrien farcir aquesta història, el desenvolupament de la trama ens porta fins el dia de Sant Valentí de 2013.

No n’hi havia prou amb la reducció de plantilla que de manera “natural”, amb alguna artificialitat incorporada, s’anava produint, ni amb la també reducció de sou que anàvem patint a través de la pèrdua d’hores de treball (compteu que la majoria de gent tenia contracte de 15 hores malgrat que mai n’havia fet menys, sinó ans al contrari, l’habitual era fer-ne més de 20), l’ambició de l’empresa no s’aturava. No és que no volgués perdre diners, és que, com tota empresa capitalista, no volia deixar de guanyar més. I malgrat crisis i hòsties, més. Treballant menys, el nostre sou s’havia reduït com a mínim un 20% de mitjana (a part, les que comptaven amb un contracte a jornada complerta, absoluta minoria), però conservàvem certes condicions: a diferència de la majoria de locals, el nostre i alguns pocs més, tenien torns fixes, de tal manera que hi havia qui treballava de dilluns a divendres i qui ho feia de divendres a diumenge, i qui ho feia de matins i qui ho feia de tardes, amb els seus respectius plusos de nocturnitat i cap de setmana. I si l’empresa volia guanyar més, ens havia de prémer més aquí.

Per a que l’empresa continués els seus propòsits s’enfrontava amb una situació en la que el més normal haguera set el conflicte laboral. Si més no, la pèssima acció de CCOO de l’empresa que només s’interessava per vendre’ns cursos de conducció de camions, va condemnar el cas a la via lliure per l’empresa d’aprofitar l’individualisme. Les setmanes precedents al 14 de febrer corria per la feina la idea de que l’empresa ens oferiria que renunciéssim a les condicions laborals que he exposat equiparant-nos a totes i reduint-nos els sou especialment a les que treballaven en els horaris menys agraïts (de tarda del cap de setmana, 2 plusos), amb l’opció de l’acomiadament a 20 dies per any treballat si no ho acceptàvem, però es veu que era un “bulo”... o així ens ho van voler fer creure. Amb aquest context preparat, l’empresa va anar citant a tots i totes les treballadores individualment per “negociar” un text ja preparat i sense poder ser esmenat.

Jo vaig ser, com va ser lògic, dels darrers en ser citat. Entretant, em vaig dedicar a anar preguntant a les companyes què hi deia al text, què havien fet o proposant què podien fer. Tenia una idea gens clara del contingut del “pacte” i sols se m’acudia emplaçar a les companyes que demanessin d’endur-se la proposta de l’empresa per valorar-la col·lectivament i, si s’esqueia, demanar assessorament extern. No era possible. En la trobada amb les representants de l’empresa (i la supervisió de les alliberades sindicals, clar!) la treballadora havia de decidir si signava allà mateix o no (recordem el “bulo”). Amb aquesta actualització els meus consells van ser els de no signar, i així ho vaig intentar propagar amb la intenció de que si érem majoria, fos el que fos que encara no havia vist, ho podríem aturar.

La coacció de l’empresa va triomfar i jo, no se sap perquè (ja...) vaig ser dels darrers en ser citat. Només arribar a la trobada ja em van deixar clar que no s’acomiadava ningú si no acceptava les noves condicions, i que si no volia signar, que no passava res, perquè com la majoria de companyes sí ho havien fet ja se m’aplicaria a mi també el canvi. Com jo, només ho van fer poc més de mitja dotzena de companyes, però cap va gosar endur-se el document.

El document, que jo sí que mantinc, era la prova fefaent de la coacció de l’empresa dibuixant un pacte on no hi era i hi havia una estratègia bruta que, a posteriori mostrava una acceptació del canvi per part de la majoria de treballadores, i com si res hagués passat. Si més no, ja havíem perdut. Però la frustració no se’m va apoderar i vaig veure que esdevenia l’exemple clar que el problema i per tant les conseqüents solucions, passaven per estar o no organitzades. Crec que la gent va ser, malgrat la vergonya i la resignació, conscient d’això. I jo vaig intentar traslladar el missatge que fóssim un, que davant l’empresa parléssim nosaltres amb nosaltres, miréssim d’anar a una i que fóssim, ni que fos, un cervell col·lectiu.

Van passar la primavera, l’estiu i la tardor i aquesta idea potser va anar calant, però amb l’arribada de les festes d’hivern i la consolidació de la reforma laboral del PP em van fer perdre el desenllaç d’aquest aprenentatge. Avui fa un any, plegava de la Universitat i entrava a treballar com cada dilluns, sense cap sospita del que anava a passar. Avui fa un any era plantat davant dels representants de l’empresa (i la supervisió de les alliberades sindicals, clar!) assabentant-me que donat que els ingressos del local i l’empresa havien disminuït (no els beneficis, clar) prescindien dels meus serveis amb un acomiadament objectiu. Avui fa un any em van triar a mi, com aquell que diu, gairebé que per sorteig, doncs no hi havia motiu manifest. Avui fa un any podrien haver triat qualsevol, però van triar, “naturalment”, fer l’acomiadament més car triant un dels que estava des del primer dia i, per tant, amb més experiència. Avui fa un any abandonava el vaixell i jo i l’empresa deixàvem a la resta de la tripulació una lliçó de la que n’havien d’extreure conclusions.

Es podrien haver amansat. Es podrien haver quedat perplexes, amb el temor pels núvols. Es podrien haver reforçat individualment estrenyent els vincles amb l’empresa, per no ser la següent. Es podrien haver sentit més indefenses veient que s’han ventilat el que sempre es queixava i el que sempre reivindicava el que ens toca. Es podrien haver adonat del risc que té oposar-se i no veure el potencial que té organitzar-se....

Però avui aquestes companyes han superat la por a les conseqüències que té oposar-se i han percebut el potencial que tenen si s’organitzen. Avui es veuen més fortes que mai per defendre’s i poder seguir queixant-se i reivindicant el que els toca. Avui s’han reforçat col·lectivament donant un missatge clar, que no seran les següents a caure perquè les conseqüències per l’empresa ja no seran les mateixes. Es podrien haver amansat, però avui en aquest local hi ha 12 treballadores afiliades a la CGT i un total de 18 que formen l’Assemblea de Treballadores amb la que parlen, amb la que es connecten, perquè quan en toquin a una, les toquin a totes.

Avui no hagués passat aquesta historia contada, avui haguéssim guanyat, o si més no, aquesta victòria prèvia que significa la presa de consciència per part del col·lectiu, ens hagués fet disputar batalles més ambicioses per nosaltres. Avui hi ha tot un escenari per davant on les antigues companyes, malgrat en desavantatge com en totes les partides que disputem en aquest sistema, tenen l’eina que cal per combatre, l’eina que cal per dignificar-les i per a ser exemple per la resta de companyes de classe treballadora: l’organització.

(Gramsci)

“El meu sentit pràctic consisteix en això: el coneixement de que

si colpeges el teu cap contra un mur, és el teu cap el que es trenca, i no el mur...”

“Si un enemic et fa mal i tu et lamentes, ets un estúpid,

perquè allò propi de l’enemic és fer mal”

“... i organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la vostra força!”