Ens semblàvem predestinades
a canviar la història, si més no la local i contribuir a més enllà. Ens crèiem
capaces de capgirar-ho tot amb només 4 anys d’entrenament i una pretemporada a
la banqueta esperant sortir a jugar. Vèiem abismes on colar-nos on hi ha
escletxes tant primes que cal molta palanca per fer-nos lloc i poder passar.
Teníem el coratge, la il·lusió i una esperança crítica que ens permetia
refiar-nos del moment propici que teníem davant. Ho hem intentat i no hem
triomfat, ens hem avançat i no ens han seguit, vam sortir de la marginalitat i
ens hem topat amb la crua realitat. Però hem après i ens hem reforçat, ens
l’hem fotut però ens hem alçat. Per tant, seguirem fent el que hem fet fins
ara, escalfar els carrers per fer bullir la societat, crear i reforçar
contrapoder i organitzar-nos perquè, tard o d’hora, canviarem la història.
Aquesta entrada pretén ser
una reflexió sobre la vivència que ha representat la segona fase del projecte
de la Crida per Mollet, començada amb la 2ona Assemblea del 25 de setembre i
tancada amb la 3era el darrer 7 de març. Què no és? No és un anàlisi del què ha
passat, tot i que sigui una reflexió d’algú molt analític. És una continuació
de dues entrades passades on, a través de cançons, presentava reflexivament el
nou moviment polític, i amb el suport dels vídeos del projecte, reflectia Elscrits de la Crida. D’aquesta manera, tanco la trilogia també musicant la meva
exposició.
On és la vida que se’ns va prometre?
Tot sembla ara un somni tant distant...
Sempre a les ordres d’algun fals profeta,
que s’ha oblidat que aquí tots som iguals!
Ensopeguem amb la mateixa pedra...
Quants cops abans ens han fet baixar el
cap?
Quantes lliçons ens ha donat la història?
...és el moment de recordar qui som!
Seguirem endavant, seguirem lluitant!
Hi tenim tant poc a perdre...
Per l’avui i pel demà, pels que han
d’arribar
fins a conquerir la glòria!
Alcem les veus com si fossin espases,
sense l’avui mai no tindrem demà....
La convicció és la nostra cuirassa,
plantarem cara a aquell que ens vulgui
mal!
És l’apatia el que ens torna dèbils,
és l’avarícia el que ens torna esclaus,
serà la unió el que ens faci forts i
lliures,
serà l’amor els que ens farà millors!
L’espurna del canvi comença en un
mateix!
La força dels somnis és l’arma dels
rebels!
Tot va començar amb una
premissa: no repetir l’Entesa per Mollet, un projecte de coalició electoral
(ICV-ERC-EUiA) del 2003 que va acabar com el rosari de l’aurora. Es tractava,
enteníem, de fer una cosa diferent, assumint els errors del passat (de qui en
tenia, clar) i els aprenentatges del 15M per elaborar un projecte rupturista i
de base. Potser les interpretacions dels conceptes són diverses, però el cas és
que a mida que ha anat evolucionant, el que va començar com un moviment
assembleari sense interferències partidistes més enllà dels propis
posicionaments de cadascú, ha acabat amb una coalició electoral amb ambicions
de moviment popular. Però de moment, i en un futur si la gènesi determina el
ser com acostuma a passar, no deixa de ser un acord entre cúpules
d’organitzacions polítiques (Podemos-ICV-EUiA) ratificada per les bases en
percentatges que volten el 85% d’aprovació.
L’octubre va ser allò més
gloriós que ha tingut el moviment. Ens vam estendre pels barris en tres trobades que van superar les expectatives (fins i tot la que ens ploure) i vam
cloure la presentació del projecte a la ciutat amb una multitudinària
presentació el dia 31 titulada “Desperta Mollet”. Aquell dia, a part de l’èxit
de l’acte, ens vam adonar que la por s’estenia entre la gent que no ens volia
ni veure: van robar la pancarta que anunciava l’esdeveniment en paral·lel a que
el PSC de Mollet (qui governa) emetia un comunicat en el que ens denunciava a
l’APM, l’ANC i la Crida mateix, per incíviques alhora de promoure les nostres
mogudes (cartells... i pancarta?).
En acabar la nostra
presentació als i les molletanes vam anar a la xerrada que organitzava la CUP
de Mollet. Provinent de la transformació d’un partit local anomenat IxM, al
nucli local de la CUP encara no podem participar la trentena de joves (i no
tant joves) cupaires que vam impulsar la Crida per Mollet però no ens vam voler
perdre la presència del diputat David Fernàndez. El cas de la CUP és una de les
primeres derrotes que vam patir. L’objectiu era el d’aprofitar l’avinentesa
existent entre ICV-EUiA i IxM (més aviat amb els comunistes), plasmada en la
xerrada de l’abril “Capgirem l’Ajuntament”, per crear una confluència de base i
superar el tràngol que ens representava no poder participar amb la nostra
referència (CUP) molletana. Si més no, des del naixement de la Crida, IxM-CUP
van declinar la participació i es va eixamplar l’abisme entre un conjunt de
joves (i no tant joves) cupaires i IxM. Quan al setembre presentaven Guanyem-Capgirem
Mollet la distància creixia i això afegia complicació al projecte de la Crida
per Mollet.
Podemos encara no entra en
acció, donat que en aquells moments estava tot just estructurant-se. El fracàs
en, no només no incorporar el nucli local de la CUP, sinó també en que estigués
desenvolupant un projecte paral·lel al nostre, va fer alentir la marxa de la
Crida, tot i que l’altra meitat del moviment (ICV i EUiA) veiés necessari
accelerar els processos. D’aquesta manera, la Jornada Central "De la Protesta a la Proposta" que havia de tancar les trobades per l’elaboraciódel programa electoral a finals de novembre, no es va fer fins el 17 de gener.
I per suposat, al desembre no es va fer la llista electoral com es tenia
previst. La potència que com a col·lectiu hauríem hagut de d’avocar al nou
moviment es va concentrar en el intent de crear (participar) una (en la) CUP de
Mollet.
La Crida es va anar pansint
amb el temps, va anar perdent la veu progressivament, però no per afonia, sinó
per manca de crits. La doble frustració sentida com a Crida i com a CUP va
desmotivar molta gent que s’hagués embrancat en projectes molt ambiciosos i
quan va arribar la marca del nou messies, aquesta només va fer de detonador. La
manca d’una massiva participació al moviment de confluència, que ens donés
presència i, força i empenta a la Crida va anar precipitant la desesperança
d’encara més gent com una bola neu.
Amb l’entrada del nou any,
la gent de Procés Constituent ja només tenia una presència minsa i poques de
nosaltres teníem força i temps per seguir mantenint la palanca. I l’esperança
estava en Barcelona. I a Barcelona no havia passat el que necessitàvem que
passés. Si a la capital s’haguessin posat d’acord la TPM (Trobada Popular
Municipalista, on participava la CUP) i Guanyem no se’ns hagués complicat tant
com ho teníem entrant ja el 2015. Els intents per reconduir la situació amb la
CUP de Mollet es frustraven (encara ara no hi som) i a la Crida la determinació
sortida de Barcelona augmentava la tensió en el sí del moviment.
No podem ser tant il·luses
de pensar que a aquestes alçades no crèiem que passaria el que finalment ha
passat. No podem encegar-nos i no veure el tomb
reformista que ha anat prenent el moviment popular, a casa nostra i al conjunt
de l’estat. Havent sortit de la marginalitat política, crèiem que les noves
formes de fer política que s’havien anat desenvolupament sobretot a partir del
15M (i que venen d’antic i muten) esdevenien la centralitat de les noves onades
que el mar ens portava. Si més no, tot i que amb alguns grans canvis d’estètica
i maneres, el projecte homogeneïtzador del 15M en la seva ambició institucional
esdevenia massa reformista i massa poc rupturista per un col·lectiu que volíem
fer la Revolució.
Sabíem que passaria. Sabíem
que si la palanca s’havia trencat a Barcelona, el que en sortís, ja partiria d’un
nou context pel que estàvem construint des del 26 de juny. La convicció era la
de crear una candidatura que aglutinés a tota l’esquerra alternativa en un
projecte de ruptura i des de baix i, per tant, no concebíem més que com a mera
possibilitat de derrota el panorama d’avui: dos projectes diferents que s’entrellacen
arreu del territori però que es divideixen en un bloc rupturista i independentista
per un cantó (CUP i Moviments Socials amb Procés Constituent i altres en alguns
llocs), i un bloc reformista (per qui escriu) i no independentista (tampoc
unionista ni federalista) per l’altre (Guanyem-ICV-Podemos-EUiA amb el Procés
Constituent a Barcelona, entre d’altres).
A les alçades de febrer, ja
era imperatiu haver de triar, i la situació a Mollet encara empitjorava més la
tria. Amb una CUP Mollet a la seva, sense permetre’ns la participació, i amb
uns companys de viatge (ICV-EUiA) que relativitzaven la necessitat de comptar
amb aquest espai perquè el que anhelaven de veritat era fer sumar l’eminent nou
actor de la ciutat, Podemos, les nostres esperances començaven a veure’s
inviables. Què havíem de fer els i les cupaires de la Crida per Mollet, si el
moviment semblava predestinat a reproduir el que havia passat a Barcelona?
El Procés Constituent del
Baix Vallès, amb acció en bona mesura molletana, ja havia provat d’incloure la
CUP al projecte algun cop més d’ençà la primera negativa, i no havia aconseguit
reconduir la situació. Ara, era Podemos qui citava la gent de Mollet del
moviment impulsat per Forcades i Oliveres. Ras i curt: sense voler ni parlar de
la Crida per Mollet i acusant les impulsores de manipular les assemblees des
del principi (semblava tot cuinat per algun dels podemistes que van venir a la
1era Assemblea del 26 de juny), van proposar crear una “candidatura d’unitat
popular” a partir d’una coalició electoral que copiés el model de l’ara
anomenat Barcelona en Comú (BeC).
El PConst donava la negativa
a Podemos abduint que, si bé havien treballat per una candidatura unitària i de
base, era perquè no creien en un projecte de suma de sigles. “Hem treballat per
processos de confluència i no ho hem aconseguit”, ja que “Defensem una
candidatura municipal més enllà d’una simple suma de sigles”, que s’interpretava
que era el que proposava el nou actor de la ciutat. A la Crida, llavors, només ens
quedàvem amb ICV-EUiA disposada a continuar endavant.
La tensió crescuda en el sí
del moviment ja havia propiciat que es posessin sobre la taula les línies roges
de cadascú, evidenciant el potencial trencament. Nosaltres vèiem com impossible
seguir en el projecte si aquest imitava en tots els aspectes determinants el
que s’havia ja creat a la capital catalana. Per ICV, al contrari, l’exemple del
“En Comú” els feia créixer l’ambició i marcaven com a ineludible el fet que la
forma jurídica fos la seva: coalició electoral amb l’Entesa pel Progrés
Municipal (EPM, la marca blanca d’ICV supramunicipalment), com BeC.
Tot i que en els àmbits
interns de la Crida (Coordinadora) ja havien anat informant una mica, el dia 24
de febrer ens vam llevar amb la notícia de que ICV i EUiA ja havien arribat a
un acord amb Podemos. Una setmana més tard les bases ratificaven i ens plantàvem
a la 3era Assemblea del moviment de decidir què representava la Crida en aquest
nou context. La cruesa de la situació es plasma molt sintèticament en el fet
que s’haguessin de celebrar dues jornades (27 de febrer i 7 de març) per
arribar a un consens.
El factor consens també era
important. No s’havia votat res fins el moment, com aquell qui diu, perquè no
havia calgut, i enteníem que calia tancar aquesta segona fase i el projecte
imminent en sí de la mateixa manera. Per part d’ICV-EUiA, immerses ja en un nou
projecte que no era la Crida, aquest moviment havia de continuar
transformant-se en el nou ens aprovant-ne la inclusió al nou projecte “liderat
i encapçalat” per Podemos. Per la part de qui no érem de “la Coalició” la Crida
no podia morir d’aquesta manera i volíem donar-li un sentit d’activisme polític
local més enllà de les eleccions.
La Crida per Mollet ha estat
la casa política de molta gent que no militàvem en cap partit, que teníem com a
referents les CUP o el PConst i que ens havíem mogut i ens movíem al voltant
dels Moviments Socials. No volíem perdre aquesta casa i la finalitat era que el
moviment optés per no presentar-se a les eleccions i seguir treballant per
canvi des de baix.
Sense haver definit aquest
paper, la 3era Assemblea es va tancar amb l’acord malauradament desitjat i el
camí lliure a EUiA, Podemos, CUP i ICV perquè continuessin els seus projectes
de partit ambicionant, això sí, esdevenir moviment popular, però a través de
dos projectes diferents. I tornant a què havíem i què hem de fer els i les
cupaires de la Crida, les perspectives eren de frustració i permanència en la marginalitat
política. Ens quedàvem sense referent institucional (algunes llibertàries com
jo mateix, amb menys frustracions) donat que amb qui havíem compartit els
darrers set mesos començava un projecte contrari a la nostra voluntat, i que el
nostre referent seguia sense comptar amb nosaltres elaborant la llista
electoral i el programa i, per tant, sense capacitat de que en prenguéssim
partit.
S’obre davant nostre un
altre context en el que tornem al carrer (mai ens n’hem anat) per seguir
teixint sinèrgies entre la gent. Per seguir passant de la protesta a la
proposta, resistint per seguir-nos preparant per respondre, escalfant el foc
que ha de cremar aquest sistema polític, econòmic... I sense oblidar l'assalt a la institució farem créixer aquesta eina dita Crida per Mollet amb més ambició i menys presses. Seguirem plantant cara, desfiant i proposant, i se'ns escoltarà, perquè seguirem Cridant! Perquè com deia aquell
tros final d’una peça de La Pegatina: “el carrer és el que et queda quan s’ha
acabat tot...”
Hem passat tota la vida
amb la sal en la ferida,
mai no ha curat.
Hem viscut un llarg viatge
I encara ens queda coratge,
per avançar.
Hem rigut, també hem plorat,
hem parlat, també hem callat...
Hem lluitat i hem fracassat
però encara ens queda combat,
un altre dia ha començat...
I ara hem pres la iniciativa
plantant cara a la mentida...
no fallarem!
I amb les cartes de la vida
jugarem la seua partida...
no ens rendirem!
La victòria ens sorprendrà
si la continuem buscant,
i amb les nostres pròpies mans
preparem un nou combat,
un altre dia ha començat...
No vull ser més que ningú
quan passe pel teu costat,
ni sentir-me lluny de tu
quan em torne a equivocar.
Vull que fem el camí junts
i acabar el que hem començat,
per quan vinga un altre juny
preparem l’últim combat...
L’últim combat!
Hem viscut els nostres dies
amb les velles alegries,
que ens han deixat.
A vegades les recordes
com si foren velles ombres,
que no han marxat.
Hem rigut, també hem plorat,
hem parlat, també hem callat...
Hem lluitat i hem fracassat
però encara ens queda combat,
un altre dia ha començat...
Si al final de la partida
va i resulta divertida,
ho agrairem.
Hem passat tota la vida
plantant cara a la utopia,
no callarem!
La victòria ens sorprendrà
si la continuem buscant,
i amb les nostres pròpies mans
preparem un nou combat,
un altre dia ha començat...
No vull ser més que ningú
quan passe pel teu costat,
ni sentir-me lluny de tu
quan em torne a equivocar.
Vull que fem el camí junts
i acabar el que hem començat,
per quan vinga un altre juny
preparem l’últim combat...
L’últim combat!
Molt bé company. Gens totxo. I molt entenidor.
ResponElimina