La immigració? No, l’emigració

Amb la crisi estem veient com el populisme racista augmenta. Els culpables de la situació actual busquen a qui assenyalar perquè els incrèduls no els vagin a buscar a ells. D’aquesta manera veiem com al nostre país un partit anomenat Plataforma per Catalunya (PXC) augmenta alhora que el PP radicalitza el seu missatge com a conseqüència d’aquesta recerca de “culpables”. Però no són els únics, la federació que rebenta eleccions (CiU) també opta per aquesta via quan es comencen a veure entre l’espasa i la paret i el “Visca Catalunya” no cola.  Ja no a aquesta gent –que ja ho saben perfectament- sinó als seus potencials votants, m’agradaria dar-los un parell d’indicacions que potser els serveixen per veure que ens equivoquem si assenyalem com a culpables els de diferent color o els que resen cap a una altra banda.

 La immigració és en primer lloc un interès principal per la burgesia. En el marc de la competència liberal l’existència de grups de persones disposades a vendre la seva força de treball per menys del que estan disposats els natius esdevé un pols en pro de reduir les despeses que les empreses destinen a la mà d’obra. Així, en èpoques de bonança es crida a l’arribada de treballadors de fora de l’estat i en èpoques de crisi es crida a la seva tornada als seus països d’origen per tal de no mantenir-los incloent-los en les despeses públiques de l’estat. En el conjunt de la societat, gràcies a la cotització del treball dels immigrats podem mantenir en bona mesura les estructures del mal anomenat estat del benestar. Si a més hi afegim que quan es queden sense feina, i per tant en el moment d’haver de representar més despeses que ingressos per la societat, molts d’ells opten per tornar al seu país, esdevé un negoci rodó. Si més no, tot això és un gran interès per l’empresariat fins al moment de deixar de ser immigrats per ser amb totes les de la llei ciutadans locals, ja que mica en mica van prenent les males costums (enteses així pels empresaris) de reclamar drets, dignitat i igualtat. Veient-ho així, els que avui parlen de la immigració tractant-ho com a problema s’han estat beneficiant fins ara (i de fet, pel populisme també a partir d’ara). Llavors, hem de tenir clar que, per molt que ens vulguin vendre la moto fent-nos veure’ls com culpables per amagar les seves veritables culpes, el problema no és la immigració.

Sense oblidar la possibilitat de l’existència d’un problema, cal cercar quin és aquest i perquè esdevé un problema. I la resposta, com sempre l’hem de trobar capgirant la versió burgesa i afirmar que el problema és l’emigració. Per començar hem de fer l’exercici empàtic d’imaginar-nos que per les circumstàncies que sigui hem de marxar de la nostra terra, abandonar els nostres éssers estimats i enfrontar-nos al risc de marxar a un altre país, molt probablement partint amb extremes dificultats per poder-ho fer i exposats també segurament a una altra cultura. A qui li agradaria haver-ho de fer? Em suposo que a ningú i per tant dedueixo que és quelcom desagradable i que no es fa per gust. Llavors, cal rascar en les circumstàncies que determinen que aquesta gent emigri. Obviem els casos d’exili polític i dels refugiats per qüestions bèl·liques o de crisis alimentàries pel simple fet de que és obvi que cal acceptar-los i oferir-los tota la nostra ajuda i poca gent és capaç de negar-ho. Per tant, posarem l’exemple més comú: la persona que marxa de la seva terra per buscar una millor vida i alhora servir per oferir una millor vida als seus estimats, ja sigui obrint-los-hi la porta de la terra on arriben o enviant-los-hi allò que poden necessitar (diners, és clar...). D’aquesta manera hauríem d’acceptar aquesta emigració. Si això ens pot semblar un greuge (comprensible en part), en canvi d’enfocar el problema quan aquests es troben entre nosaltres, el que hauríem de fer és veure que el problema és l’existència de les circumstàncies que ho provoquen. No podem deduir que si han de marxar dels seus països és perquè la gent d’aquells països són els culpables de que no hi puguin viure bé, ni el fet de que si venen és per aprofitar-se de la situació del nostre, aquests arguments són molt banals i no necessiten de gaire rèplica per entendre-ho, només conèixer-ho. I formant part dels països que en formem part hem d’assumir la culpabilitat històrica. Una resposta a les situacions tant diferenciades entre uns països i altres és la seva relació, és a dir, que si els rics som rics és perquè els pobres són pobres. Vull dir que el caràcter imperialista dels països de l’anomenat Primer Món (o Occident) és el que va determinar i determina les circumstàncies de penúria dels països de l’anomenat Tercer Món.

Per tant, si veiem com a problema la presència d’estrangers a la nostra terra, en canvi de veure’ls com a culpables d’aquest els hem de veure com a víctimes. I si volem solucionar aquest problema, en canvi d’apartar-los veient-nos predestinats a haver d’esquivar el problema eternament, solucionem-lo d’arrel: que no hagin de marxar. Perquè el problema no és la immigració, el problema és la migració.