Tot i que amb la comunió que ha de prevaldre per encarar el 20-N s’ha apartat, un debat dins el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) condiciona molt la seva realitat. Es tracta del que de manera introductòria i simplista anomenen el grup propi al Congrés, però que jo trasllado també al panorama nacional, ja que té molt a veure amb els darrers resultats obtinguts i les causes d’aquesta catàstrofe.
El PSC es defineix com a catalanista però si més no algunes de les seves accions contradiuen aquesta afirmació, sobretot quan es troben al Congrés dels Diputats mesclats amb les seus homòlegs de la resta de pobles de l’estat, però també en polítiques catalanes. Podríem distingir dues famílies que a grans trets es diferencien pel seu marc nacional. Per un cantó tenim l’anomenada branca catalanista amb Montserrat Tura, Joaquim Nadal, Àngel Ros i altres. Per una altra banda trobem la branca procedent en gran mesura del Baix Llobregat on ens trobem amb José Montilla, Manuela de Madre, Celestino Corbacho o Carmen Chacón entre d’altres. Curiosament són aquests els que en els darrers temps han ocupat els ministeris que “els pertocaven” als catalans i els que es mostren més reticents amb el possible trencament amb el PSOE. Entenem que estan junts perquè sumen però, el fet d’estar junts i el que comporta és un dels motius de la seva caiguda. Per un cantó uns han deixat de votar al PSC per votar a CiU i d’altres per votar PP o Ciutadans. Això és mostra de que les dues famílies presents en el partit també hi són en l’electorat.
Al 8 de juliol de 1923, fruit de l’escissió de la Federació Catalana del PSOE d’un sector liderat per Rafael Campalans, Joan Comorera i Manuel Serra i Moret es fundà la Unió Socialista de Catalunya. Aquest partit compartia majoritàriament la ideologia del PSOE, però xocaven en el marc nacional i el que això provocava. D’aquesta manera, com els espanyols, defensaven el socialisme reformista però alhora s’hi distanciaven per defensar el dret d’autodeterminació, que no vol dir que fossin independentistes. Així, el panorama dins el socialisme reformista català era la presència d’una majoritària USC enfront una minoritària FC del PSOE. Al poc temps d’iniciar-se la Guerra Civil es van tornar a unir, alhora que ho feren amb el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari, per crear el Partit Socialista Unificat de Catalunya.
Resultats a Catalunya de les eleccions de febrer de 1936*
Aquesta possibilitat, d’haver existit els darrers anys ens permet fer un exercici d’història-ficció. Què hagués passat si el tripartit hagués estat liderat per la USC? Com hagués sigut la relació amb ERC? I amb el govern central del PSOE? Potser no cal respondre aquestes preguntes sinó imaginar què pot passar si al final el PSC trenca amb el PSOE deixant un lloc per una nova FC del PSOE. D’acord, aquests darrers governarien gairebé tots els pobles del Baix Llobregat, però a la majoria del país els polítics del PSC catalans podrien ser més conseqüents amb el que ells mateixos creuen.
_________________________________________________________________________________* ERC: Esquerra Republicana de Catalunya
ACR: Acció Catalana Republicana
PRE: Partit Republicà d'Esquerra
PNRE: Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra
UdeR: Unió de Rabassaires
PCP: Partit Català Proletari
POUM: Partit Obrer d'Unificació Marxista
PCC: Partit Comunista de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada